L'escriptor Amos Oz va definir l'Estat d'Israel com un «somni fet realitat». I com a tal, és impossible que satisfaça les expectatives que uns i altres hi varen dipositar. Hui fa 60 anys que la idea d'una llar per als jueus de tot el món va començar a defraudar, ja que, com a tota realitat, havia perdut l'encís en fer-se real i tangible. Si resseguim les paraules d'Oz, tot somni està condemnat a tindre fallades i defectes. De fet, quan ens encarem amb la tasca de valorar i fer balança d'aquest període de temps, no es pot evitar trobar-se amb eixa sensació d'irrealitat, de contrast, de matèria boirosa. Com si només es poguera parlar d'Israel de manera onírica.

Un estat fundat enmig del no-res fa sis dècades i que no ha viscut des de llavors cap minut de pau. Un estat vorejat per uns veïns hostils. Un estat que, alhora, ha foragitat de la seua terra els anteriors habitants per edificar-s'hi. Un Estat que ha practicat una política repressiva, amb la crueltat de què només és capaç qui ha estat víctima. Però que, mentres feia tot això, consolidava una democràcia enmig d'un oceà desèrtic de dictadures. Somniava de manera idealista una societat igualitària d'avantguarda als kibbutzim -i, com a tot somni, l'acabava traint. Tanmateix, bastia una infraestructura tecnològica que esdevenia primera potència mundial -civil i militar.

Un país dual. Una epifania religiosa que alçava dues capitals: una d'espiritual, Jerusalem, que no pot suportat tota la història que carrega sobre els muscles, i una altra de laica, Tel Aviv, que vol veure els conflictes de lluny i que constitueix una societat oberta. Unes elits ashkenazim, vingudes de l'Europa central i oriental, rescatades de l'holocaust, i que parlaven jiddisch. I unes capes treballadores mizrahim, vingudes dels països àrabs parlant àrab, que encara cerquen una igualtat d'oportunitats. Un vertader cresol de cultures, de llengües, que ressuscità una llengua morta, només usada en segles per a la litúrgia, per convertir-la en l'instrument de comunicació de cada dia. L'eina amb què es riu, es plora o es compra pa.

I, sobretot, Israel feia que la història oblidara els palestins, els grans perdedors de qualsevol balanç que es faça aquests seixanta anys després. Un poble que no ha viscut cap somni, sinó el pitjor dels malsons: la «naqba», la catàstrofe. És per això que Israel defuig qualsevol tipus de valoració. És capaç de batre rècords de qualsevol mena: fins i tot, d'imcompliments de resolucions de les Nacions Unides. En definitiva, bo i acabant amb Oz, «l'única manera que un somni es mantinga intacte és no fer-lo realitat». 

Més editorials de Pàgina26 
Bicicletes contra el canvi climàtic
Oli de Sòria
Almansa 301 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post