El cas de Sarah Palin, candidata a la vicepresidència dels Estats Units pels republicans, ha tornat a posar sobre la taula una qüestió recursiva per la complicació que comporta: la vida privada dels polítics que, per definició, treballen a l'esfera pública. Palin és coneguda per mantindre unes posicions ultraconservadores en el que és la moral personal: s'ha posicionat radicalment en contra de l'avortament; ha fet campanya activa en contra de l'ús dels preservatius; com a governadora d'Alaska s'ha oposat al fet que a les escoles es puga tractar l'educació sexual, i, a més a més, hem de suposar, és clar, que està també clarament en contra del sexe abans del matrimoni i, per descomptat, abans de la majoria d'edat.

I, doncs, Palin s'ha trobat amb el fet palpable que la vida no és controlable i no es pot sotmetre a uns paràmetres tan rígids com el que la seua ideologia pública proposa. Aquests dies s'ha conegut que la seua filla de 17 anys està embarassada de cinc mesos, no està casada amb el pare i, és clar, s'ha botat les restriccions de sa mare pel que fa a l'edat en què podria començar a gaudir de la seua sexualitat. Pel que es pot conéixer, Bristol Palin només ha fet cas a sa mare en dos aspectes: no usar preservatius i no avortar.

La vida privada dels polítics -com la de qualsevol altre ciutadà- hauria de tindre un caràcter reservat i ningú no hauria de tindre cap dret a furgar-hi. Ara bé, el problema apareix quan gent com Sarah Palin fa política amb qüestions que són intrínsecament matèria privada. Llavors és natural, i obvi, que el dit acusador que tantes vegades ha alçat cap als altres se li gire en contra seua. Al capdavall, no va ser Jesús qui va dir que qui estiga lliure de pecat llance la primera pedra? L'equació, doncs, se'ns revela ben senzilla: si un polític no vol trobar-se la seua vida privada al centre del debat públic, aleshores hauria de ser ell mateix qui no la hi posara.

Els Estats Units no fa molt també ens deixaren un cas semblant. El governador demòcrata de Nova York, Eliot Spitzer, hagué de dimitir per haver pagat 4.000 dòlars pels serveis d'una prostituta de luxe. El cas no hauria d'haver anat més enllà si no fóra que el mateix Spitzer s'havia posicionat com a baluard per eradicar la prostitució i havia basat la seua pràctica política en aquests aspectes. D'una altra banda, a les Illes Balears, saltava l'escàndol de Rodrigo de Santos, qui, quan era regidor d'urbanisme a l'equip de govern del PP, havia pagat reiteradament -i a càrrec del contribuent- serveis de prostitució masculina. De Santos era conegut, així mateix, per les conviccions profundament conservadores en el tractament de l'homosexualitat com a «malaltia» i per la beligerància que va mantindre en contra de la llei del matrimoni homosexual. Allò greu del cas, no cal dir-ho, era el malversament de diners públic; però De Santos -com Spitzer, com Palin- tampoc no podria haver apel·lat al dret a la privadesa perquè havia estat ell mateix qui l'havia conculcat amb la seua praxi política.

En el pol oposat trobem casos com el de Barack Obama, qui interrogat pel que pensava sobre el cas de la filla de Palin, va afirmar que ell no valoraria políticament cap afer privat dels seus adversaris. El candidat demòcrata és coherent amb la seua ideologia, ja que mai no ha alçat el dit acusador de «violador» de cap moral contra ningú. D'una altra banda, Obama ha hagut de suportar l'assetjament dels sectors ultraconservadors nord-americans, que han estat constantment furgant en el que és la seua vida privada. La diferència és ben palesa i, en definitiva, ens mostra la resolució d'aquests casos. Qui vulga demanar respecte, primer ha de respectar. Amb les actituds polítiques de Palin, pretendre que l'afer de la seua filla era reservat i el fet que isca a la llum pública viola el dret a la intimitat, és com afirmar que fiscalitzar els comptes d'una administració pública envaeix cap esfera privada.

Més editorials de Pàgina 26

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post