Fa molt de temps que el caràcter esportiu d'uns Jocs Olímpics només apareix de manera tangencial -perquè no queda més remei-,  tot i que Pequín 2008 ens ha deixat grans imatges dins d'aquest aspecte secundari. La dinàmica dels esdeviments d'aquestes característiques respon a la confrontació entre delegacions d'estats que d'eixa manera alliberen tensions que no han de desfogar sobre el terreny. La retòrica patriòtica, el llenguatge bel·licós i l'agressivitat són la moneda d'ús de comentaristes i periodistes que han de cobrir una olimpíada. No hi ha cap «jo» que guanye un metall, sempre és un «nosaltres». Així mateix, la seu organitzadora és candidata a molt més que a allotjar un seguit de competicions esportives. I, probablement, Pequín ha estat qui menys ha dissimulat aquestes intencions que en altres casos són vetlades.

El règim xinés ha presentat la seua homologació com a potència mundial a tindre en compte en aquest començament del segle XXI. L'objectiu era evident i nítid en la seua simbologia: superar els Estats Units al medaller. I ha estat aconseguit. A més a més, i en el que pot ser una coincidència prou reveladora, durant la «treva olímpica» Rússia ha tornat a l'escenari global amb el conflicte amb Geòrgia. No debades ha estat tercera en metalls. El dibuix d'un món multipolar és més que obvi. Caldria no agafar-se els dits amb previsions de futur que sempre són més que arriscades, però sembla prou ferm afirmar que aquests darrers dies han estat un punt d'inflexió en la història recent. Si haguérem de ser més agosarats podríem dir que s'ha tancat un cicle que hauria començat amb la caiguda del mur i l'esfondrament de l'anomenat socialisme real. Se'n va dir «nou ordre mundial», amb l'única direcció dels Estats Units. Per a bé o per a mal, això s'ha acabat.

Washington està endinsada alhora en els fronts de l'Iraq i l'Afganistan, que no pot controlar de cap de les maneres. Moscou ha ressorgit amb la imposició del seu diktat al Caucas. Enmig d'una guerra tan desconcertant com aquesta, només hi ha una conclusió palpalble: l'«Imperi» no hi ha tingut el control que se li hauria de suposar. Així mateix, la Xina comença a fonamentar una diplomàcia global que només respon als seus interessos i que no dubta a mirar cap a un altre costat quan li toca fer-ho, siga al Sudan, siga l'est asiàtic.

D'una altra banda, la consciència ciutadana a l'occident ha crescut. Les poblacions ja no accepten la mort de ningú com a conseqüència inevitable dels conflictes globals. Ni tan sols dels seus soldats. Si mirem les xifres d'una manera asèptica ens adonarem que els atemptats de l'11 de setembre a Nova York, l'11 de març a Madrid o el 7 de juliol a Londres, així com les baixes dels soldats aliats a l'Iraq, són ínfimes si les comparem amb els holocausts que són el dia a dia de la major part de la població mundial. Però les repercusions són inversament proporcionals. La Xina i Rússia poden permetre's el luxe de tindre unes societats absolutament desestructurades i injustes, com també amb un índexs de desigualtats i pobresa obscens, i no perdre ni un sol minut en la seua cursa de pugna global. A occident ja no pot ser, afortunadament.

Jacques Attali, al seu llibre Breu història del futur (Ara llibres), preveu una època de greu inestabilitat i crisi marcada per l'adveniment d'un món multipolar on diferents actors sense escrúpols imposaran les seues tesis. En aquest sentit, la capacitat d'influència política que té el terrorisme hui en dia és més gran que mai. Com a reacció, les societat desenvolupades tendeixen a un blindatge basat en la por que, com més va més, recorda massa perillosament a una societat ancorada al 1984. Attali, així mateix, prediu que, si som capaços de resistir aquestes onades de fanatisme, se seguirà una etapa que anomena d'hiperdemocràcia, en la qual s'aprendrà dels errors i hom viurà el més paregut a un paradís a la Terra. Per no amagar cap dada, i com a constatació de la feblesa de tota visió d'un futurible, cal dir que el mateix Attali forma part dels «socialistes de Sarkozy», hòmens com el ministre d'estrangers, Bernard Kouchner, que provinent de l'esquerra de Miterrand han trobat les respostes actuals en Sarko. Mal precedent.

En definitiva, el film Le Déclin de l'empire américain, del director quebequés Denys Arcand, comença amb un monòleg d'un professor que afirma que «a la història només n'hi ha tres coses, d'importants: en primer lloc, els números; en segon lloc, els números, i, en tercer lloc, els números». La cinta és una successió de diàlegs que radiografien els personatges i alhora la societat occidental contemporània. Una comunitat no és més que una suma d'individus. Així doncs, si atenem a la diagnosi, la Xina, no cal dir-ho, acompleix sobradament amb les tres condicions per ocupar el lloc que li correspon a la història. A més a més -i a diferència de l'altre monstre demogràfic, l'Índia- Pequín ha aconseguit compondre una homogeïnetat que esdevé un sol individu a ritme del compàs que marca el poder central, cosa que, dins la lògica demencial que presideix les relacions entre potències, és, fins i tot, un avantatge. La Constitució xinesa reconeix 56 nacionalitats, però el 92% de la població és d'ètnia han. El recorrent malson occidental que diu que si tots els xinesos saltaren alhora provocarien un terratrèmol gegantí potser haja esdevingut realitat. Les conseqüències són les que encara estan per veure. Ara bé, les conclusions del professor d'història del film de 1986 eren que, com a conseqüència, els negres a Sud-àfrica reeixirien, mentres que als Estats Units no tenien res a fer. El fenomen Obama pot mostrar també les febles de tot «nostradamus».

Així mateix, cal desmitificar una altra característica de l'etern «ésser xinés»: la diferència en la percepció del temps. És famosa l'afirmació de Deng Xiaoping, l'artífex de la Xina actual, en el sentit que encara era massa prompte per jutjar la Revolució Francesa. Tanmateix, el país que Deng Xiaoping va dissenyar ha estat probablement el que més ràpid i més furibundament ha canviat en el menor temps possible en tota la història de la humanitat. Fa només trenta anys que el «petit timoner» prenia la direcció i les transformacions han estat absolutament radicals. Com a exemple, es pot comparar les 32 medalles que els xinesos aconseguien a Los Angeles 84 -amb la facilitat afegida que els països sota tutela de Moscou hi feren boicot- i les 100 que ha aconseguit a Pequín 2008. Però de segur que no es tracta de la diferència més espectacular -i tampoc no ho serà els trenta anys de creixement sostingut del 10% del PIB. Mao Zedong, quan va prendre el poder el 1949, va afirmar que la Xina s'havia alçat. Ara acaba de pegar un bon bot.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post