Enric Balaguer és professor de Literatura Catalana a la Universitat d'Alacant. «Fulls de ruta», editat l'any 2002, arreplega columnes que ha publicat al diari «Información» d'Alacant. En 2006 va guanyar el premi d'assaig que convoca la Generalitat amb «La totalitat impossible», obra en la qual reflexiona sobre l'abandonament de la idea de totalitat a causa de la fragmentació i l'especialització de la vida, fet que ha atomitzat el saber. Ha analitzat l'obra poètica de Josep Palau i Fabre o la relació de Joan Fuster amb la pintura. Amb «Ressonàncies Orientals» repassa la petjada del llegat budista en les obres de Joan Brossa, Pere Gimferer o Antoni Tàpies. «La casa que vull» és un dietari amb el qual ha estat guardonat amb el premi Rovira i Virgili 2008. - Amb el dietari l'escriptor explica al món allò més íntim perquè, a diferència de la novel·la, en la qual el narrador crea una història, els fets del dietari són parts de la pròpia autobiografia. ¿Fins on ha esporgat vosté en aquesta obra per eliminar allò que considera personal i que no ha de fer públic, o per contra «l'autocensura» comença en el moment en què hom escriu al dietari?
Per als qui escrivim assaig, l’escriptura d’un diari és com un alliberament, un acte de llibertat. Amb un diari un fa el que vol: parla d’allò que li interessa i de la manera que desitja... Els límits i la censura? Home!, la tria que he fet de les meues anotacions del diari estan, sobretot, en funció d’allò que trobe que pot ser d’interés per al lector. Però crec que el que demostra aquesta escriptura íntima és que tot, completament tot, pot ser interessant si es mira amb interés i si es conta adequadament.
- Al llarg de «La casa que vull» fa diversos comentaris sobre l'ensenyament i, en concret, sobre els alumnes als quals imparteix classe. Aquestes cavil·lacions sobre els estudiants no es caracteritzen per ser positives. El primer dia de curs s'adona que els jóvens tenen una actitud més bé indiferent: l'un copia apunts d'una altra classe, hi ha qui parla i no està atent... però alguna mirada li transmet esperança que les seues paraules no caiguen en el buit. En un altre moment del dietari, afirma que ha tractat de no repetir els errors dels professors que va tindre, per això sempre prepara les classes, però es troba davant d'un alumnat desmotivat, sense afany de curiositat. S'ha parlat i s'ha escrit molt en els darrers anys sobre la crisi a Secundària, però poc sobre el que ocorre a les universitats.
En el diari hi ha de tot: si bé durant uns aquells cursos vaig tenir un alumnat força desmotivat, però no tot és tan negre. En el diari també explique experiències molt gratificants amb els estudiants. Ara bé, sí que, en general, hi ha una baixada d’interés i de nivell. I en part, deu ser l’arribada de noves generacions. Però vaja! en els darrers cursos tinc una impressió prou bona...I en el futur ja ho veurem!
- Un altre dels elements que es repeteixen al llarg de «La casa que vull» és la situació del valencià. Descriu Alacant com una ciutat en la qual s'ha eradicat la llengua fins a les arrels, però la situació no és tampoc positiva en municipis vora la costa, a causa de la immigració, i ho exemplifica a Callosa d'en Sarrià, on les dependents valencianoparlants d'un supermercat li responen en castellà malgrat que vosté els parle en valencià. Què podem fer per mantindre la llengua allà on encara en conserva i recuperar-la on la substitució lingüística l'ha esborrada del mapa?
El tema de la llengua és delicat perquè té moltes hostilitats (socials, polítiques, ideològiques...). Hi ha una manca de connexió entre la creació (literària, musical...) i els mitjans de comunicació, l’educació, etc. Crec que allò que hem de fer és seguir treballant, parlant i buscant donar-li el prestigi que es mereix la nostra cultura... Però crec que al llibre també hi ha una mirada que entreveu ingredients d’esperança.
- Vosté parla dels neorurals com «una espècie» que cal potenciar perquè recuperen les terres de conreu abandonades. No sabem fins a quin punt s'identifica amb aquest col·lectiu, en la mesura que ha posat a treballar part de les terres que la seua família va posseir en el passat. Fins i tot parla de programes d'incentius i d'ajudes fiscals per als neorurals. Per quina raó un professor universitari s'embolica amb els treballs del camp quan els professionals de l'agricultura han d'abandonar aquesta activitat per la mancança de rendibilitat?
Si s’abandona la terra, l’erm farà que tot siga candidat al foc i a la destrucció fulminant. S’hauria d’incentivar que hi haja terra cultivada perquè és una forma de plantar cara a la destrucció del foc, de crear àrees de producció d’oxigen i també cal treballar-la per tenir una economia diversa. No podem apostar-ho tot al turisme i derivats. Això és un monocultiu i els monocultius tenen sempre grans perills i són desequilibradors. Una economia diversificada és una garantia d’estabilitat. Ho és ecològicament, econòmicament, paisatgísticament, humanament...
- El camp no és només una mitjà de vida, un lloc de treball, sinó que per a vosté és també un espai on gaudir, relaxar-se, és així?
Cert, en el camp m’agrada molt caminar, que és un exercici saludable i complaent. I també veure créixer un arbre, una planta... Per a mi és una forma de compensar el sedentarisme i l’activitat exclusivament mental de l’ofici docent, amb manualitats i treball físic. És una manera de buscar l’equilibri. Ah! I tampoc no em mate fent faena.
- A «La casa que vull» realitzeu molts comentaris sobre autors (Palau i Fabre, Puig i Ferreter... ) o sobre obres concretes, mostreu preferències estètiques, indiqueu una determinada forma d’entendre la literatura que, per exemple, no vol saber res de l’aprenentatge en tallers literaris, no?
Crec que és inevitable parlar de literatura. De fet, em passe la vida llegint i explicant literatura. I sobre les preferències, doncs, sí que en mostre algunes... La forma d’entendre la literatura crec que, sobretot, es desprén en molts comentaris. En algun moment parle de com l’escriptura bona (evidentment per a mi) és la d’aquells que tenen alguna cosa a dir. S’ha insistit molt en la qüestió formal, en el fet que tot és forma i que dominant el llenguatge i les tècniques ja tenim un escriptor... Per a mi, a banda d’un domini tècnic, un escriptor és, sobretot, algú que té alguna cosa important a dir.
- El títol: «La casa que vull», que vosté el trau d’un poema de Salvat-Papasseit, té algun valor simbòlic?
Evidentment, la casa que volem és sempre, com dic, una utopia. És innacabable, insaciable... Però, a més, en el llibre ix el tema de la casa en un sentit més ample: la casa són també les arrels, el paisatge on s’inclou... i, sobretot, és un refugi. Des d’aquesta perspectiva, la pràctica espiritual també està lligada a la casa, perquè és una forma de refugi.
- Parlem de la pràctica espiritual: al llarg del diari ens parla sovint del budisme (pràctiques, concepcions...). Ens pot parlar del budisme, què és el budisme per a vosté?
És molt difícil parlar del budisme. Sembla que siga molt esnob ser budista, per un costat, ja que hi ha molta gent famosa Richard Gere.... Per a d’altres, en canvi, està lligat a l’ocultisme i es pensen que formes part de sectes fanàtiques. Però la veritat és que el budisme no és ben bé una religió (si més no, en el sentit occidental de la religió) sinó un conjunt de pràctiques psicofísiques i, sobretot, una filosofia. Per a mi és, simplement, una forma d’orientar la ment, un mètode per a obtenir un estat de consciència serena, equànime i de tractar de percebre la realitat d’una forma més profunda i adequada...
| Comentaris |
|
