Salvador Company ha guanyat l'edició 2008 del premi Joanot Martorell que atorga l'Ajuntament de Gandia amb la novel·la «Silenci de Plom». A més, és autor del recull de relats «El cel a trossos» (2001), la novel·la «Voleriana» (2002) i els quatre contes que formen «Lawn tennis» (2004).- García Márquez va parir Macondo i Moncada va fer que Mequinensa passe a la història de la literatura nostrada. D'on va sorgir la idea de crear Benborser, eixe poble del Camp de Túria on es desenvolupen en bona mesura les teues novel·les?
Bé, en realitat jo no he creat res. Vaig entrar en contacte amb Benborser a través de la figura i els escrits d’Eveli Volero, fa ja més de deu anys. Des d’aleshores m’he limitat a seguir l’actualitat benborserina mitjançant una sèrie de personatges qui hi viuen i a afegir-hi coses de collita pròpia: records personals, familiars, lectures, sempre transfigurant-los.
- Eres autor de quatre obres de narrativa, però, ¿fins a quin punt aquests quatre llibres són només un, en què Benborser i la seua gent són omnipresents? Si més no, «Silenci de Plom» recupera protagonistes de «Voleriana».
Mentre escrivia «Silenci de Plom» em vaig adonar que és una barreja dels tres anteriors i, en cert sentit, una culminació del que havia escrit fins llavors. «El cel a trossos», un dels contes de «Lawn tennis» i alguns fragments de «Voleriana» sí que tenen en comú una cosa: estan fets de les veus dels habitants de Benborser. Al capdavall, si Benborser és alguna cosa són les històries dels benborserins, tot i que la ubicació d’aquestes històries és tan important com els accents i els idiolectes dels personatges que les conten.
- Hi ha elements que apareixen al llarg dels teus llibres que podríem definir com a «companyians». D'una banda, el món del professor universitari, el qual sempre retractes de forma pejorativa i on el protagonista de les teues novel·les se sent ofegat. Després, apareix el Regne Unit, que molt sovint és un element antagònic, de salvació, de la realitat de casa nostra. Per què eixa «animadversió» cap al mon acadèmic? I a l'inrevés, d'on sorgeix eixe interés pel món anglosaxó?
No hi cap animadversió: hi ha l’experiència de conèixer per dintre un món de què vaig formar part, la qual cosa inclou, és clar, les seues facetes menys visibles i, de vegades, ben sòrdides, pròpies d’una societat en fallida com la nostra. L’interès pel món anglosaxó, a banda de les pistes de tenis de gespa, em deu venir (se m’acut ara) del caràcter, el paisatge i la literatura tan diferents dels nostres, una mena (amb perdó) de xenofília...
- Quan faràs arribar al públic alguna de les obres, encara inèdites, d'Eveli Volero?
Fa uns pocs dies, les hereves de Volero em van informar que potser d’ací a uns quants mesos es publicarà un breu i estrany dietari amb un pròleg meu escrit fa set anys, quan semblava que es publicaria de seguida. A «Silenci de plom» cite una de les seues entrades. També hi ha preparada l’edició d’«Ara i abans», una novel·la autobiogràfica a dues veus (Volero i Marina, la seu dona) d’alt contingut eròtic, que continua esperant editor.
- Un altre element constant de la teua novel·lística és la guerra civil, ja siga pels fets que es van viure durant el trienni, per la forma en què va canviar la història durant quaranta anys o les conseqüències sobre la vida de les persones que vivien aleshores. Per què eixe interés per aquesta qüestió aliena a la vida nostra de cada dia?
Doncs perquè aquell període i el que va venir després marca encara la nostra vida de tots els dies, des de la manera en què ens han educat fins als sentiments relacionats amb la idea de pàtria o amb la llengua pròpia. Moltes de les notícies d’ahir o de hui (per exemple la corrupció urbanística) no es poden entendre sense entendre aquella època. L’estructura argumental i narrativa de «Silenci de plom» tracta justament d’això.
- Si cal llegir l'obra de Salvador Company, per on cal començar?
Si ja s’ha llegit Faulkner, Sterne, Sebald o Martorell, per dir-ne uns pocs d’imprescindibles, i algú em vol llegir, podria començar pels contes d'«El cel a trossos», en què els narradors benborserins, de conte a conte, es contesten i es discuteixen, com els avis a la fresca. Després, els relats de «Lawn tennis», que volen ser una expressió forta i apassionada del que explicava en la pregunta anterior. I per fi, «Silenci de plom». «Voleriana», potser, caldria llegir-la en darrer lloc, tot i que la vaig escriure la primera i es va publicar com a segon llibre meu.
- Hi haurà un nou lliurament amb Benborser com a teló de fons o el proper projecte no té cap relació amb aquest poble del Camp de Túria?
Sí i no. Si el que estic començant ara arriba a on ha d’arribar, Benborser serà el teló de fons, però només de manera tangencial.
- Aquest cap de setmana s'han reunit un grup de sociolingüistes a la capital de la Plana. Les dades pel que fa al futur de la llengua no són afalagadores. El valencià perd parlants i la substitució lingüística no s'ha aturat. Quin creus que és el futur del nostre idioma?
Bé, jo només escric, no endevine, però el que resulta evident és que no anem per bon camí, per molt que els polítics i qui no són els polítics s’entesten a dir que la nostra llengua està millor que mai. Només cal passejar per València i parar les orelles; o fins i tot per Benborser... El llibre que ara comence parla una mica d’això.
(Nota: la fotografia és obra de Prats i Camps.)
| Comentaris |
|
