Pol té vint-i-nou anys i té la síndrome de Down. És com una criatura petita però amb un cossot enorme. La mama se’n queixa sovint i diu que tothom diu que són tan dolços, els de la síndrome de Down, però que a ella li ha tocat l’excepció, i aleshores sospira. I no és que no sigui dolç, però també és impertinent i té enrabiades i és tossut. I és molt, molt pesat. Perquè tothom, tingui la intel·ligència que tingui, té virtuts i defectes». «El meu germà Pol», XIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, ens transporta a un món de sensacions contradictòries on es barregen amb força l’amor, el desamor, l’amistat, la confiança, la traïció, la por, l’autoestima i les ganes de viure en llibertat per damunt de les convencions socials. Qui sap si el nostre protagonista, en Pol, fill d’un militar i amb una germana adolescent que li fa de mare tot i tenir la mare a casa, se’n sortirà amb èxit.
 

Nikki i Alessandro xoquen en una travessia, en ple centre de Roma. Nikki ha de deixar la seua moto lligada en un pal i Alessandro l'acompanya a l'institut amb el cotxe. Ell es compromet a fer-li de xofer i a dur-la a tot arreu mentres ella tinga la moto al mecànic. D'aquesta relació accidentada, en naix una amistat ben especial, però Niki i Alessandro es porten vint anys i tenen vides molt diferents. Ella està a punt d'acabar el batxillerat, viu el present a flor de pell, amb optimisme i entusiasme, i ha decidit tallar amb el seu xicot perquè no la deixava respirar. Alessandro, en canvi, és un creatiu publicitari amb una gran trajectòria, però que es troba sol i desenganyat de l'amor després que la seua companya l'haja plantat justament quan ell li havia demanat de casar-s'hi.