El ministre Ángel Gabilondo fa gala d'un optimisme periòdic, respecte a la viabilitat del seu més emblemàtic objectiu personal, el pacte per l'educació, mentre que els seus principals interlocutors, el PP, malda a demostrar com de distants estan de la política educativa del PSOE. El ministre ha posat sempre sobre la taula que un dels objectius principals del pacte és l'estabilitat normativa: no més canvis de lleis. Que despleguen els seus efectes, amb els mitjans adequats i pactats a llarg termini, les ja existents. Bona part de les organitzacions i persones que han recollit el guant llançat pel ministre, estan d'acord amb ell en aquest punt, especialment el professorat, que sol mostrar que és fart per tant de canvi normatiu. El PP, en canvi, vol reduir l'ESO per a ampliar un any el Batxillerat, encara que manté l'escolarització obligatòria fins als 16 anys. Per tant, l'ensenyament comprensiu, el tronc formatiu comú, arribaria fins als 15. I a partir d'ací, tres anys de batxillerat per als qui tinguen com a objectiu, i puguen per les seues qualificacions, ingressar en la universitat; o la Formació Professional, per als alumnes amb més problemes, amb un any d'obligatorietat, per a comprovar si volen seguir estudiant i aprendre una professió. Mentre el ministre pensa a perllongar l'obligatorietat fins als 18 anys, el PP vol tornar als anys vuitanta del passat segle: a sancionar els resultats acadèmics obtinguts per l'alumnat com més prompte millor, per a començar amb la doble via al més aviat possible. Menys alumnes en batxiller, més en una FP pensada per als de sempre, per a qui no poden fer altra cosa i, per tant, en les antípodes de poder esdevenir un tram amb la mateixa qualitat que el reservat per als futurs titulats universitaris. No obstant això, els populars conservarien les passarel·les perquè l'alumnat que estiga en FP puga tornar al Batxillerat. Una formalitat per a alleujar, per mitjà de les excepcions, el determinisme social que sustenta les seues idees: els millors s'obrin pas i els qui manquen de voluntat no han d'entorpir el seu progrés. El PP, a més, està molt ocupat agitant la qüestió lingüística: a la seua sempiterna oposició que el català siga la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, encara que el castellà s'hi aprenga tan bé com a Valladolid (amb recurs de anticonstitucionalitat inclòs), han obert ara un conflicte de greus proporcions a Galícia, a pesar que, com reconeix el secretari general de Política Lingüística de la Xunta, «Ara no hi ha cap problema amb les llengües en les aules». Al País Valencià, el PP i el PSPV-PSOE ni es parlen. I el conseller Font de Mora prefereix fer oposició al govern central abans que dotar als escolars valencians d'ordinadors.
Doncs bé: si el pacte educatiu ha de descansar sobre un acord en l'àmbit de la Conferència Sectorial d'Educació, en la qual el govern central i els de les Comunitats Autònomes han de posar-se d'acord per a la gobernació de l'educació, d'acord amb el repartiment de competències assumit per l'un i els altres, els fets no acompanyen tal pretensió. La discreció amb què cal exercir la política en moltes ocasions, no ha d'entelar la veritat. Els ciutadans i les ciutadanes coneixem del pacte el que tant el ministre com els dirigents del PP ens volen dir a través dels mitjans de comunicació. Dels seus missatges, cada vegada més abundants i prolixos, no es pot extraure que estiguem en vespres d'arribar a un acord, menys a un pacte que ultrapasse l'actual legislatura. Al contrari, es reprodueixen els mateixos debats dels últims 20 anys, amb idèntica escletxa entre unes posicions i altres.
El ministre ha d'aclarir quines són són les seues propostes per al pacte, perquè el PP té molt clares les seues propostes i les fa arribar a l'opinió pública.
Vicent Esteve és coordinador de Política Educativa de l'STEPV
| Comentaris |
|
