I tant que ho són/som! Aquesta coneguda frase la va pronunciar el comte-duc d’Olivares, al segle XVII, quan va voler fer la coneguda com Unió d’Armes. Més o menys, com ara les caixes d’estalvi, «mutatis mutandis». A Catalunya, va desencadenar el Corpus de Sang, símbol de la resistència catalana davant el govern central, i els valencians van «engolir» amb tot el que venia de Madrid. Com ara. Han passat tres-cents anys i seguim en una situació idèntica. Al president Camps, li agrada vestir-se de «valenciano» (en castellà, clar), embolicar-se amb la senyera, fer-se el víctima davant Madrid (si mana el PSOE), considerar-se el millor «defensor de los intereses valencianos», etc. Però en el tema de les caixes d’estalvi ni «ha estat» a l’alçada, ni se «l’ha esperat» per a res. Tot un president de la Generalitat ha callat («qui calla atorga») i ha deixat que el poder econòmic valencià, si és que existeix, passe totalment a Madrid. Quina defensa ha fet dels interessos valencians? Camps i el PP valencià han fallat als valencians: senzillament ens han venut, traït i entregat a Madrid, i amb un expresident de la Generalitat al capdavant de l’operació. Dir que Olivas és d’Albacete no vol dir res: la majoria dels consellers (de Bancaixa i de la Generalitat) són valencians i tampoc no han actuat com a tals.
Però no són solament els únics responsables. Què ha fet el PSOE (de PSPV, ja no en queda res) per frenar les pressions de Madrid? Què ha fet la societat civil (agents econòmics sobretot: col·lectius empresarials, cambres de comerç...) per buscar i forçar una eixida més autòctona i sobirana? Ben poca cosa. L’exconseller del PP i cònsol actual, Fernando Villalonga, ja va retraure, fa uns pocs dies, als directius de caixes valencianes falta de generositat, de sentit d’estat i d’estima per la terra; es referia al fet que no miraven més enllà de les seues poltrones i dels seus jornals (ara que tothom s'estreny el cinturó).
L’operació ha estat perfectament dissenyada pel PP-PSOE (Banc d’Espanya), i ha tingut èxit gràcies la passivitat, connivència i/o complicitat dels màxims responsables polítics, econòmics i socials valencians. Galícia i Catalunya han donat una lliçò d’estima i lluita per les seues coses. Al País Valencià, tothom «s’ha cagat». L’economia valenciana, que juntament amb la catalana representa quasi el 30% del PIB estatal i el 40% de les exportacions, s’ha quedat sense una entitat financera pròpia. En una situació de crisi econòmica, en la qual no es poden utilitzar instruments com el tipus de canvi per a recuperar competitivitat, s’imposen actuacions de caràcter territorial, i és vital, per tant, disposar d'un instrument financer potent que puga entendre i donar suport al teixit productiu valencià, ja bastant malmés per les politiques especulatives dels darrers governs. Sols podem entonar un rèquiem per la capacitat de decisió econòmica i financera dels valencians. L’economia valenciana ara dependrà -encara més- de poders externs i aliens, que sempre actuaran a favor «d’ells», i no de «nosaltres els valencians». Descanse en pau.
Francesc-X. Blay és regidor del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi.
