Fa un temps ressenyàvem el debut literari d'Andreu Gomila, «El port. No serà res de mi», editat per Moll. Encarant-nos ara a aquest llibre, ens semblaria trobar-nos davant d'una d'aquelles coincidències cridaneres. Pere Antoni Pons va nàixer a Campanet el 1980, és a dir, és, si fa no fa, de la mateixa quinta que Gomila i, evidentment, de la mateixa illa -tot i que un és de Ciutat i l'altre de la part forana. També va començar la seua obra amb la poesia, tan prompte com el 1999 amb «El verí dels àngels» per a, més tard, continuar amb el periodisme, professió en què comparteixen diari, l'«Avui», i en el qual publiquen els dos crítiques i ressenyes al suplement literari. Pons, a més a més, ha editat llibres de converses amb escriptors, com ara «La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira».
I encara hi ha més: per al debut literari, que es produeix gairebé al mateix temps, almenys de manera publicada, ambdós han focalitzat aquell gènere que es podria qualificar com a «educació sentimental», bo i narrativitzant les angoixes del creixement dels seus protagonistes. Ara bé, ací s'han acabat les sorprenents coincidències i arriben les profundes -profundíssimes- divergències. No es tracta que els protagonistes de la noveŀla de Gomila encararen la trentena mentre que el de Pons tot just inaugura la vintena. Va molt més enllà. En el cas del palmesà, com ja vàrem dir, l'allunyament de la poesia era gairebé formal, ja que la seua prosa i els mecanismes narratius emprats eren deutors dels poètics. Tanmateix, Pons ens presenta una noveŀla amb mecanismes molt clàssics, una narració embastada en les evolucions del seu protagonista principal i dels seus secundaris sense cap mena d'experimentacions.
Cal, però, no veure això com un punt negatiu en el balanç de Pons. Potser ens sembla a primer colp d'ull l'afirmació que no ha «experimentat» amb el llenguatge com un retret. Tanmateix, la valoració l'hauríem de posar en el sentit contrari. Bastir una noveŀla des dels pressupòsits més bàsics, tant des de l'estructura com des de la història, no deixa de ser una gosadia, en aquests temps literaris en què sembla que s'està de tornada de tot. S'ha d'exceŀlir més encara perquè una obra siga valorada en la seua justa mesura.
«La felicitat dels dies tristos», guanyadora del Premi Documenta 2009, que atorguen l'editorial Empúries i la llibreria Documenta, funciona molt bé en aquest sentit, malgrat tot el vent en contra. La història d'un universitari -en Tabou- que, lluny de casa, no troba el seu lloc i enfronta les usuals dificultats del creixement i la maduresa, així com d'un enamorament «a la trobadoresca», les aspiracions d'escriptors, els amics que en un principi semblen esquemàtics i, fins i tot, les referències que es fan explícites als models literaris, com «El vigilant en el camp de sègol».
Però, així mateix, com amb la noveŀla de Salinger, Pons s'hi encara amb totes les cartes damunt la taula i fa regressions i propicia situacions per a reflexionar-hi de manera gairebé assagística. Els personatges evolucionen amb consistència i el to de la narració arriba al lector. En definitiva, una xicoteta sorpresa amb una noveŀla que ens parla dels temes més universals amb un interès renovador. Una molt grata lectura.
Ricard Chulià és el responsable del portal Debatabat.
| Comentaris |
|
