En el fòrum del Fons Monetari Internacional, assegut entre el primer ministre d'una Grècia en fallida i la presidenta de l'africana Libèria, Rodríguez Zapatero ha donat una altra de les seues classes magistrals. Aquell que presumia de superar a Itàlia i França, ha estat avançat aquest mes per Letònia, que era l'únic dels 27 països de la Unió Europea que tenia una taxa de desocupació més alta que Espanya. Ara ja som els úlltims dels 27, ningú està per darrere en desocupació, i el nostre president segueix donant lliçons internacionals. La passada setmana, mentre l'executiu socialista perpetrava la seua enèsima rectificació econòmica, aquesta vegada sobre la prohibició parcial de l'endeutament municipal, vam conéixer que havíem perdut dènou llocs en el rànquing de productivitat mundial, del vint-i-tresé en 2004 al quaranta-dosé actual i ja ens trobem per darrere de Polònia, Puerto Rico i Xipre. No obstant això i malgrat les evidències, el nostre il·luminat president segueix donant lliçons d'economia.
Després de quatre anys d'indolència econòmica en la seua primera legislatura, Zapatero, aspirant a Nobel d'Economia, es va posar a la faena per a traure'ns de la crisi tantes vegades negada. Així, va multiplicar la despesa pública; malbaratament de 32.000 obres dels plans E, deducció de 400 euros, o generació en els dos últims anys de 215.200 llocs de treballs públics, mentre es destruïen 2.200.000 llocs de treball en el sector privat. Conclusió: solament el govern socialista va gastar l'últim any liquidat -2009- el doble de l'ingressat, 205.000 milions d'euros enfront de 105.000 recaptats, cosa que va produir la intervenció de la nostra economia, que ens obriren un expedient europeu per excés de despesa i que siguem un país tutelat.
El pitjor de tot no és fer-lo pèssimament, sinó a més a més creure que es fa bé i que «Espanya és el millor laboratori» per experimentar amb les pensions o els salaris dels altres, perquè açò ens aboca a nous errors. L'avantatge de l'economia sobre altres matèries rau en el fet que siga quantificable i els embolicadors com Zapatero són desemmascarats amb facilitat. El gran problema de la crisi territorial, especialment a Catalunya, i institucional, en la qual ens ha clavat el president socialista, és que encara que són molt més greus no són quantificables i ens trobarem enviscats encara més temps.
Miguel Barrachina és diputat del PP al Congrés per la circumscripció de Castelló. Ací podeu llegir més articles d'aquest autor.
| Comentaris |
|
