Les retallades han arribat a l’educació. La famosa crisi ha proporcionat l’excusa per tal d’ajustar les brides a l’estament educatiu. I si, a més, aquest estament ha estat especialment crític amb la política educativa de la Conselleria, aleshores la venjança se serveix en safata de plata: «ara sabran qui mana ací!» Deuen haver pensat els dirigents de Campanar. I allà van. Han nomenat uns superinspectors encarregats exclusivament de confeccionar plantilles de tots els centres del país. Han apartat els inspectors habituals, entre els quals hi ha alguns massa sentimentals que xafen els centres i els acaben agafant estima. No, millor un cervell sense ànima, el perfecte conductor d’un programa informàtic elaborat amb uns límits marcats i insuperables, una altra màquina, però humana. I aquestos superinspectors han tret les tisores i la calculadora i s’han posat a comptar hores: dos de filosofia, dos d’història, dos de tecnologia i una de francés i... això fan divuit, o trenta-sis. Eureka! Un professor! O dos! Doncs, a retallar, ací sobra un professor. Però, perdone, dos i dos i dos i un i... sumen divuit però en número, no en persones. Dos cames i dos braços i un cos i un cap no fan una persona, fan un Frankenstein. Això és igual, favades, totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables. Fora! I el pla de mediació que volíem fer, o el de foment de la lectura, o el de convivència? Això no compta hores, fora! I així en tots els centres, un d’ací, dos d’allà, tres més enllà, al final un bon estalvi. I no és que estem en contra de l’optimització de recursos públics, al contrari, és la garantia de millora del funcionament de l’escola pública. Però el problema és que ací no es busca optimitzar recursos per tal de millorar-la, sinó tot el contrari, es busca ofegar la qualitat i la bona imatge amb la qual poder competir amb la privada.
Perquè si mirem bé, el que s’estalvia amb les retallades es dedica a contractar professorat de filosofia i d’història amb coneixements mínims d’anglés que donen ciutadania (no massa, que això porta problemes, el just per a fotre a aquells que s’han negat), a finançar els concerts del batxiller en la privada, a contractar superinspectors que, aquests sí, justifiquen el seu lloc de treball i el seu sou (més elevat) desplaçant a altres professors, o per a comprar bons trages i tenir bona presència quan ixen al Canal 9, que també paguem amb aquests diners públics. I ja ho veieu, amb una calculadora i unes tisores hem aconseguit enfonsar un poquet més l’escola pública i, a més, escarmentar a tots aquests rojos que ens han criticat amb tanta voracitat.
Enric Senabre és professor de Secundària. Ha escrit «El sabor de la ciutadania», publicat per Bromera en 2008.
| Comentaris |
|
