Diumenge passat, el Full Parroquial de Tremp publicava una nota en la qual el rector aconsellava als catòlics que s’abstinguessin d’assistir a la presentació del meu llibre «Les senyoretes de Lourdes», per ser «poc respectuós amb santa Bernadeta, fer escarni de la devoció mariana de Lourdes i mostrar menyspreu envers les actituds de fe religiosa». Expressions tan falses i descabellades em van fer pensar en un primer moment que mossèn no s’havia llegit la meva novel·la. Així ho vaig confessar als periodistes que em van trucar un cop es va haver escampat la notícia; alhora, qualificava la nota d’acte de censura. L’endemà mossèn Mateo donava la cara fent arribar a la premsa una extensa carta. L’home, admirat que alguns s’escandalitzessin del magisteri i consells que el rector tenia el dret de donar als seus feligresos, feia un repàs d’unes quantes expressions de la novel·la, les quals jutjava com a històricament falses,manipulades per l’autor i, com si no n'hi hagués prou, «amb una frase que conté una heretgia insostenible».

Després dels aclariments de mossèn Mateo, em veig obligat a rectificar les meves acusacions inicials, llençades sens dubte a cop calent. En primer lloc, he de reconèixer que el rector demostra amb escreix haver-se llegit el llibre. Amb tot, no sembla tenir en compte que no es tracta d’un estudi ni d’un assaig, sinó d’una novel·la i, doncs, que no només conté elements de ficció, sinó que l’opinió dels personatges que dialoguen o discuteixen no s’ha de confondre amb la postura de l’autor. Ben pensat, la qualificació de censura amb què em vaig desfogar a cop calent, tampoc no és gens apropiada. El mossèn té tota la raó quan afirma que en exercici del seu magisteri va recomanar als seus feligresos el que més convenia a la salut de les seves ànimes. El magisteri de l’Església es basa en la paràbola evangèlica del Bon Pastor, que la jerarquia eclesiàstica es va prendre al peu de la lletra. Ells són els bons pastors i els seus feligresos, és clar, les ovelles. O sigui que el deure del sacerdot és tenircura d’uns pobres animalons sense senderi, que han de pasturar en un món poblat dellops, els quals per atrapar-les es dediquen a sembrar camps d’herbes verinoses. Els llops més perillosos es diuen escriptors, unes feres amb les qual l’Església ha mantingutuna lluita aferrissada d’ençà de l’aparició de la impremta. Les armes es deien, «Nihilobstat» i «Index Librorum Prohibitorum», una mena de llista negra, on anaven a parar les Obres Completes de bona part dels escriptors moderns, entre ells, Émile Zola i la seva mortífera novel·la sobre Lourdes. Aquestes armes van ser desactivades amitjans dels segle passat, com a conseqüència dels aires renovadors que bufaven del Concili, un gest que alguns catòlics, com el rector de Tremp, han interpretat com una claudicació.

 

Així doncs, s’ha de reconèixer que mossèn Mateo ha sigut coherent, que no ha fet altra cosa que seguir el magisteri preconciliar de l’Església: advertir al seu escamot d’ovelles que no vagin a pasturar en un determinat camp de farratge enverinat. Ja se sap que ara a la primavera, un fart d’alfals tendre pot rebentar la borrega més sana del ramat. Només hi ha un detall que no acaba d’encaixar en tota aquesta història tan edificant. I és que, en la jerarquia eclesiàstica, els pastors de debò no són pas els capellans sinó els bisbes. I el Papa, l’amo de tots els bisbes del món. Els mossens, per tant, d’acord amb l’al·legoria pastoral, serien una mena de gossos d’atura que actuen sota les ordres del bisbe, l’únic pastor. Pel que sembla en aquest cas de Tremp, el rector ha lladrat pel seu compte i iniciativa, sense que el senyor bisbe d’Urgell li ho hagi manat prèviament. Almenys, el discret silenci episcopal així ho indica. Potser fins i totel pastor li ha tocat el morro, més que per excés de zel, per ingenu, per ignorar que aquesta mena de lladrucs provoquen precisament l’efecte contrari. Exciten les ovelles esgarriades, (en el món d’avui la majoria) i inciten la curiositat de les dòcils a tastar verd prohibit. A pesar que alguns amics em felicitin com si hagués tret la grossa de Nadal, laveritat és que per a un escriptor, no és gaire agradable això de sortir als diaris per motius que no tenen res a veure amb la literatura. Em queda naturalment el consol de pensar enles ovelles noves que, sigui per fer la guitza al gos, sigui com un acte de llibertat, sigui pel motiu que sigui, voldran tastar personalment el farratge de «Les senyoretes de Lourdes». Espero que la història els arribi al cor, al cervell i sobretot a l’estómac. Que la lectura del llibre sigui una bona purga per evacuar els prejudicis, tant del cantó catòlic com del laic, que alguns mantenen sobre els orígens del gran santuari dels Pirineus.