No vull enganyar ningú, no sóc un expert en la Guerra del Francés, però hi ha coses que salten als ulls en llegir-les, sobretot quan no estan en el camp estricte de la recerca historiogràfica sinó en el de la valoració nacionalista. Antoni de Capmany, el màxim representant de la Il·lustració catalana en el temps de la Guerra del Francés i les Corts de Cadis, fortament castellanista i conservador, tot i que partidari d’un desenvolupisme econòmic liberal, ha estat considerat d’«austriacista» per part de l’historiador català Josep Fontana: «si amb aquest adjectiu s’entén que volem dir una voluntat de continuïtat amb les idees de desenvolupament d’unes institucions polítiques basades en la representació dels interessos fonamentals de la societat, que seria el model derrotat per l’absolutisme borbònic en la Guerra de Successió, amb resultats tan nefastos per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya». En canvi, Francesc Xavier Borrull, un important jurista valencià de la mateixa època, igualment (i encara en molts més aspectes) conservador, va ser considerat negativament per un dels pocs historiadors nacionalistes valencians que s’ha dedicat a la qüestió, titllant-lo d’«epígon de la Il·lustració», un simple «austriacista ressagat», sense cap connotació de valor positiva. 

Tanmateix, si anem cap arrere, a començaments del segle XX, veiem que les consideracions realitzades pels regionalistes i els incipients nacionalistes valencians eren, contràriament, ben reivindicadores de la figura del jurista Borrull. Francesc Almarche, president de Lo Rat Penat, el qualificava en 1919 de «varón doctísimo», «colmado de los dones del saber y la virtud», que arribava a ser «la encarnación del antiguo y genuino carácter valenciano». Per la mateixa època Eduard Martínez Ferrando, un dels primers catalanistes valencians, el considerava un «insigne patrici», que «combaté amb tant d’acert el còdex polític d’en Bonapart, acordat per a l’Espanya a l’Assemblea de Baiona per ésser contrari a la Constitució i Fur de València». 50 anys després, però, Borrull era valorat com un home fora del seu temps, un «epígon». 

Sobta que la historiografia catalana s’esmerce a fer un lloc a Capmany dins del procés de construcció del catalanisme: malgrat el seu conservadorisme i el fet que va dir clarament que el català era una «lengua muerta para la república de las letras», hauria posat els fonaments per a retornar als catalans un «orgull nacional» a través de la seua important tasca historiogràfica centrada en l’Edat Mitjana. Borrull, en canvi, no ha tingut qui el valorara. Va ser un absolutista, va lluitar contra el liberalisme, va viure més que Capmany i va donar suport a Ferran VII. Tanmateix, era un patrici: va escriure una important obra sobre el Tribunal de les Aigües, va donar una notable biblioteca a la Universitat de València i va formar la col·lecció de l’actual museu valencià de Belles Arts. El seu model de pensament conservador, a més, va servir per a mantindre viva la memòria històrica de l’antic Regne de València i salvaguardar la seua integritat territorial.  A les Corts de Cadis, per exemple, Borrull va oposar-se a la possible desmembració del territori espanyol en departaments que no atengueren a la seua trajectòria històrica: «esto ha de ser perjudicialísimo, ha de impedir la íntima unión que media entre los pueblos de un mismo reino», per la qual cosa defensà fermament que conservara «cada reino su nombre y los pueblos que le pertenecen». Davant de reaccions com aquestes el diputat extremeny Muñoz Torrero defensava el centralisme liberal queixant-se del fet que «estamos hablando como si la Nación Española no fuera una sino que tuviera reinos y estados diferentes, si aquí viniera un extranjero que no nos conociera diría que había seis o siete naciones». 

Tot i que el debat de fons era més profund, relatiu al poder que havien de tindre els ciutadans liberals davant la monarquia, s'ha de reconéixer a Borrull el seu paper de defensor de la identitat històrica del territori valencià davant d’un primer liberalisme espanyol fortament jacobí. Els nostres primers valencianistes ja van valorar aquesta defensa del particularisme històric valencià; també els catalans tracten de valorar Capmany com una peça important en el procés de formació del catalanisme. L’obra i la tasca de Borrull, independentment de les seues postures polítiques, va servir de punt de referència per al naixement i l’impuls del valencianisme. Des d’aquesta òptica, pense, s’ha de tractar també de valorar-lo positivament.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post