A la selecció espanyola de futbol li va bé. Però com sempre, hi ha coses que no funcionen. A nivell esportiu hi ha jugadors de quasi tots els territoris, però els seus seguidors són principal, per no dir únicament, castellans. A les banderes que s'hi veuen als estadis hom pot llegir Burgos, Valladolid i, cert, també Elche, però la manera d'escriure el nom de la ciutat delata el que dic: castellans. I nosaltres? Algú em podrà dir que si no hi som és perquè no volem, però jo, entre sevillanes, matadors i alguna que altra bandera preconstitucional... que volen que els diga? Doncs no hi estic a gust. No entenc perquè algú s'ha de disfressar per anar a un partit de futbol, però també em podran dir que em disfresse de fallera i hi vaja. Mire, tampoc. El problema principal és que entre eixe públic no ens espera ningú. No, tal com som. Si jo vaig vestit de fallera i dic que vinc de Elche o de “Balencia” ja va bé, però si, vestit de fallera, vinc del País Valencià i parle una llengua compartida amb catalans i balears... ja no va bé. 

Recorde anar a Mestalla, fa molts anys, a veure un partit contra el Albacete, amb uns amics. Quan van arribar els seguidors de l'Albacete un xicot, seguidor del València, els va mostrar, amb tota la seua ingenuïtat, una bandera espanyola. La resposta dels veïns va estar contundent: “no nos engañan, Valencia no es España”. No sé que pensaria el xicot, però a mi em va semblar humiliant i prou aclaridor. Els valencians fent el possible per ser espanyols, més que ningú, abandonant la seua llengua i els seus arrels, i, a sobre, encara els diuen que no ho són. Per què? Doncs tan senzill com que els nostres veïns tenen més clar el fet diferencial valencià que els propis valencians. I això seria un bon començament per afavorir l'enteniment, si no fos perquè en són conscients i els emprenya. La seua concepció unitària i monolítica d'Espanya com una simple ampliació de Castella (“por derecho de conquista”)  els impedeix acceptar la realitat plurinacional espanyola. 

Llavors, que pintem nosaltres en un entorn així, on no ens espera ningú, si no és modificats, canviats, vençuts i humiliats al capdavall? No puc entendre una altra manera de ser espanyol que des del ser valencià. Si no és així, per a mi, no té sentit. Per què he de canviar jo perquè m'accepten? De fet, tinc alguna necessitat de ser acceptat? No té sentit creure en la construcció europea, si és que algú encara hi creu, si no som capaços de respectar-nos dins d'un sol estat. I el problema, en aquest cas, no el tenim nosaltres, el té qui només pot entendre'l com una unitat que, en el fons, no existeix. O algú d'aquests voldrà que en algun moment a Europa tots parlem una sola llengua i, evidentment, que siga la seua? De moment, la selecció espanyola de futbol i Espanya, en l'imaginari de la majoria dels ciutadans espanyols no és més que la representació de Castella Ampliada. Una llàstima.

Manuel Perucho és membre de Xúquer Viu i de Valencians pel Canvi. Més articles d'aquest autor

Aigua

El València campió

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post