No són pocs els amics i les amigues que m’han suggerit que escriga un article per donar la meua opinió sobre el tancament de l’emissió de TV3 al País Valencià. Però, cada volta que m’ho han dit, he anat fugint d’estudi, posant excuses de mal pagador, com aquell que diu. Probablement, no volia parlar d’un tema que a mi, per a bé o per a mal, em queda lluny. Diguem-ne que no m’afecta. De fet, a Novelda i a la resta del Vinalopó profund, que és d’on jo provinc, fa vora deu anys (o potser més, no tinc massa bona memòria jo) que no es veu la TV3.

I això és així perquè cada volta que instal·laven el repetidor a Crevillent, un grup de vàndals es dedicava indefectiblement a estroncar-lo. A la fi, es fartaren d’arreglar-lo i ens quedàrem com fins ara: amb les televisions espanyoles convencionals i Canal 9, l’estranya criatura. Però, finalment, m’he fet l’ànim de dir la meua. En esta ocasió no ha sigut un grup de vàndals (o sí, busca-li la manta) qui s’ha encarregat de desballestar el repetidor. Ha sigut el Govern valencià, amb la llei en la mà. Este últim sintagma preposicional és el que, modestament, trobe que hem de subratllar. No valoraré ací la dubtosa raó moral de qui s’arroga el poder de limitar, filtrar o censurar la informació que pot rebre la ciutadania i la que no. Per a mi, es qualifiquen ells tot sols. Es desqualifiquen, vull dir.

Però insistisc: la llei els empara. Vet ací l’escletxa que s’engrandeix i aplega a ser forat negre, on tota defecació s’ajunta. Perquè, no ens enganyem: en este assumpte, n’hi ha hagut molts que han tancat la boca amb pany i clau i no han mogut ni un dit. A què esperen els governants espanyols, omnipotents quan els raja, a posar orde? O és que, en realitat, tant els fa? Tinc un amic que sempre postula que el PSOE va sacrificar el País Valencià i Múrcia per guanyar Catalunya i Aragó. En el conflicte de l’aigua –diu el meu amic– decidiren deixar el PSPV despullat d’arguments i ple de contradiccions i ara, en l’assumpte de la TV3, continuem en el nostre estatus de peça sacrificada.

El cas és que, siga com siga, una altra volta ens trobem els valencians enmig d’un foc creuat del qual ben magra cosa podrem traure. L’esperança que ens queda és que, una vegada hagen passat les eleccions espanyoles, els dos bàndols (de bàndol deriva bandoler, no ho dubtaven, veritat?) firmen la pau i es dediquen a construir, i no a destruir. I a vore si entre tot el que contruïsquen tenen una estoneta per a restituir la TV3. Sí, se m’oblidava: posats a demanar, que apanyen també el repetidor de Crevillent. Que, amb un poc de sort, els vàndals aquells del principi seran ara honrats caps de família, votants ortodoxos i catòlics practicants.

Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic de la Universitat d'Alacant.

Més articles d'aquest autor

Ser o no ser (valencians): vet ací la qüestió

El Voluntariat pel Valencià i la falta de voluntat

Agost, el progrés i la botija

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post