Això, en poques paraules i cercant un titular sensacionalista, és el que hom  pot extraure del darrer estudi sobre la llengua de la Crònica de Jaume I realitzat per Antoni Ferrando (2001). A partir de la recent edició crítica de Jordi Bruguera (1991), qui afirma  que el català del «Llibre dels fets» correspon a la parla oriental, Ferrando ha pogut argumentar justament el contrari. En opinió -ben fonamentada i raonada- de l'estudiós valencià, els trets orientals que identifica Bruguera correspondrien únicament al manuscrit de 1343 sobre el qual ha fet la seua  edició. La comparació d'aquest amb d'altres, especialment el confeccionat en 1380 per ordre de Pere el Cerimoniós pel saragossà Juan de Barbastro com a  còpia oficial per a la ciutat de Mallorca, indica, segons Ferrando, que el  text original de la Crònica era de fonètica, morfologia i lèxic occidentals  («-ix» intervocàlica, diftong «-eit», tancament de la «e» pretònica en «i», «son/seu» per «llur», «dos» per «dues», etc.).

Per tant, els orientalismes de l'edició de Bruguera es deurien exclusivament al tamís del monjo catalanooriental Celestí Destorrents, copista del manuscrit que aquell ha treballat, un fet que explicaria, a més a més, la presència reiterada de paraules molt específiques del català més occidental. Per a Ferrando, Joan Coromines ja encertà en afirmar -a partir d'unes observacions escadusseres- que el lèxic de l'obra estava «molt tenyit de termes de Ribagorça i les comarques totes que confinen amb Aragó» («sas», «arch de Sent Joan», «corell», «oroneta», etc.)

Ferrando conclou que, tot plegat, això corroboraria la intervenció personal del rei en l'autoria de la crònica, ja que reflecteix el tipus de català que segurament Jaume I va aprendre en la seua infantesa i adolescència: educat orfe des dels 6 als 9 anys per cavallers catalans i aragonesos al castell templer de Montsó (vila aragonesa de parla catalana en aquells moments) i crescut a les terres de frontera entre Catalunya i Aragó quasi contínuament fins als 19 anys. Encara que la possible intervenció en la redacció del «Llibre dels fets» de Jaume Sarroca, fill il·legítim del rei procedent de terres lleidatanes, també podria explicar alguns d'aquests trets, tot sembla indicar que, efectivament, Jaume I s'expressava en un romanç de tipus ribagorçà que la  seua crònica reprodueix. «Jaume I parlava ribagorçà» també hauria estat un bon titular sensacionalista i divertit.  

Vicent Baydal és medievalista i manté aquesta bitàcola. Més articles d'aquest autor

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post