Des de fa dos anys, m’encarregue d’organitzar el Voluntariat pel Valencià en la Universitat d’Alacant. Es tracta d’una activitat de dinamització lingüística, promoguda al País Valencià per la Federació d’Escola Valenciana. Consisteix, bàsicament, en la col·laboració desinteressada d’una sèrie de persones, els voluntaris, que s’emparellen amb aprenents de valencià per tal d’ajudar-los a desenvolupar el seu procés d’aprenentatge més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Els resultats en la UA, com en la majoria de pobles i institucions en què s’ha promogut esta iniciativa, són, si més no, esperançadors. Milers de valencians i valencianes ja hi hem participat.

Però el Voluntariat pel Valencià, com qualsevol altra activitat de promoció de la nostra llengua, sense la implicació convençuda de tots els estaments, no passa de ser una simple anècdota, bonica i lluïdora, perfectament vàlida si el que es vol és omplir-se la boca amb eufòniques paraules buides i que res no canvie substancialment; però tristament insuficient si el que es pretén en realitat és que les coses milloren.

Eixa implicació convençuda en la defensa del valencià encara no l’he trobada en la UA. Si tots convenim que la universitat té un paper cabdal en la nostra societat; si tots acceptem que és el brollador des d’on fluiran els professionals més qualificats per als reptes del futur; si tots assumim que la creativitat, el compromís o l’afany de superació són valors que la universitat, en tant que motor del progrés social, promou; si estem d’acord en tot això, no podem deixar de demanar que la universitat vaja al capdavant de la normalització lingüística. Sense complexos.La societat valenciana de la qual formem part, constreta per l’estretíssim equilibri marcat per la pugna dels dos grans partits polítics estatals, té molt poc marge per a impulsar decididament el valencià en tots els àmbits d’ús. No ens enganyem: a hores d’ara, tots dos partits creuen que una aposta ferma (ferma, no de barraqueta) pel valencià els farà perdre votants. Per això juguen a teixir i desteixir, com penèlopes esporuguides, no siga cas que els acusen de ser més valencians que espanyols.

Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic de la Universitat d'Alacant