De Sant Cugat a Gandia passant per Burjassot, no m’intimida gens confessar que «Els estius» és un poemari que s’ha passejat abans per les mans de tres jurats, de diferents premis literaris, que van dictaminar a favor d’uns altres llibres potser més meritoris que aquest. I d’alguna manera —diners i honors a banda— van fer bé de no premiar-lo, animant-me així a publicar la primera edició d’aquests versos en Internet, on ja són compartits per un públic lector molt més nombrós i divers que l’esperable d’una llibreria tradicional. Tot i l’aparició dels blogs de lletres com a nou mitjà de comunicació entre escriptors i lectors, el gremi encara es mira avui amb escepticisme, quan no amb un cert recel, la virtualitat d’aquesta poderosa tecnologia que ja ha demostrat ser capaç de trencar amb les cadenes mercantils i les propietats poc intel·lectuals que, durant molts segles, han enllaunat la creació artística i, com no, la literatura, convertint el llibre en un producte poc cultural i l’autor en una marca comercial sovint mancada de certes garanties.

L’edició digital d’aquest llibre ha representat, en part, un primer assaig del que podria ser un suport molt digne per a la poesia escrita, un sistema de publicació que prescindeix de la impremta, de la tala d’arbres, de la contaminació de la indústria del paper i, sobretot, de les vies tradicionals d’edició de poesia al nostre país, les quals podríem resumir, sense por d’equivocar-nos, amb la màxima mínima de «si no guanyes no publiques». Aquesta iniciativa ha volgut demostrar, si més no, que la comunicació entre poetes i lectors no té per què afrontar-se eternament com una qüestió de supervivència d’una espècie protegida.

Anem de bòlit si encara pensem que la poesia no té cap altre remei que sobreviure gràcies als precaris canals de publicació existents perquè, en fi, la poesia, ja se sap, és com és i patirà sempre aquesta malaltia congènita que alguns han arribat a creure fins i tot glamurosa, connatural a un cert concepte de bohèmia. Aquests canals arcaics, tan sensibles al tràfic d’influències, tot i que han estat útils fins ara per a la difusió de la lírica, no han pogut superar la situació d’agonia permanentment festiva en què es troba actualment l’edició de poesia, si més no la catalana.Lluny com estic d’erigir-me en redemptor d’uns conflictes que solament el temps decidirà, deixe ací els meus versos amb l’esperança d’haver commogut algú amb els sentiments que jo mateix vaig sentir en escriure’ls.

Josep Porcar manté aquesta bitàcola a la xàrcia. Llicenciat en periodisme, ha guanyat els premis «Miguel Hernández», «Senyoriu d'Ausiàs March» i l'«Octubre-Vicent Andrés Estellés».
 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post