L’èxit aborronador del PP valencià se sosté, al meu parer, sobre tres peus. El primer: mentre a Espanya es mantinga la guerra de l’aigua, el PP valencià no haurà assolit ni de gaidó el seu sostre electoral. Tindrà terra franca per a continuar creixent. I serà este un fet completament lògic. El segon: el PP valencià reunix en un únic cos dos postures polítiques bàsiques, segons com es mire antitètiques, però en cap cas això apareix en l’imaginari del votant conservador com una actitud contradictòria. Ans al contrari: la seua bicefàlia ideològica (defensors de l’Espanya una i etcètera; i adalils del valencianisme enfront de les preteses agressions del govern espanyol) sembla que s’ajusta com un guant a la manera de ser, de comportar-nos, de pensar, de nosaltres, els valencians.

 

El tercer: alguns dels polítics del PP tenen una capacitat innata de metamorfosar-se. És a dir, tenen molt bona cintura per a endinsar-se en qualsevol tema i reeixir-ne. En tenim el millor exemple (però no l’únic) en Esteban González Pons, un autèntic mestre de la dialèctica, que va ser capaç de presentar-se com a més ecologista que els ecologistes, més preocupat per la justícia social que els comunistes i més valencianista que els nacionalistes del Bloc. I tot això en el mateix debat televisat. Només renuncià a ser més catalanista que Agustí Cerdà, però el meu olfacte em diu que si ho va permetre és perquè sabia que allí quedava poc més que una rònega espina de sardina repelada. Sobre estos tres peus s’erigix el poder, cada elecció més omnímode, del PP valencià: un discurs (el de l’aigua) que els permet, amb una bona dosi de propaganda, arrelar en el poble; una dualitat ideològica aparentment repel·lent, però estoicament (i pragmàticament) acceptada tant pels uns com pels altres; i una dialèctica sibil·lina, magistral, insidiosa, captivadora i, ateses les il·limitades limitacions de l’oposició valenciana, irrefutable.

 

Davant açò, la sucursal valenciana del PSOE viu atrapada en les seues pròpies cadenes: la negativa a un transvasament que cada dia sec s’encabota a demostrar-nos més necessari; i l’abnegada obediència al discurs de Ferraz sense quasi retocs que el valencianitzen. Mentrestant, el Bloc patix la condemna de la seua insignificança actual: és capaç de dissenyar un programa hídric coherent, racional i respectuós; però, en canvi, és incapaç de donar-lo a conéixer.Com resumiria González Pons el programa hídric del Bloc? Doncs jo no ho sé, però estic segur que no deixaria ningú indiferent. Potser és això el que han de fer des del Bloc. Pensar com ho diria González Pons. I després dir-ho ells, ara que encara queden algunes molles entre les ganyes.

 

Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic a la Universitat d'Alacant

Més articles d'aquest autor