|
 La Canyada del Fenollar és una partida d'Alacant, cap a
l'interior, anant devers a Agost. Quan circules per la carretera que la
travessa, et trobes una petita escoleta, on deuen anar els xiquets de la
Canyada, de l'Alcoraia, del Verdegàs i de les altres partides de la zona. Doncs,
pel que sembla, per tal de celebrar Sant Joan, han anat penjant banderetes
d'estes de festes i ho han fet amb un equilibri correcte, una filera
d'espanyoles, una altra de senyeres. I, xe, a voltes l'equilibri ja és un
horitzó desitjable: almenys existim.
A Novelda, al barri de les Forques
(ja fa anys, amb la immigració castellana, li canviaren el nom: li digueren
barri de Maria Auxiliadora; més d'una forca hauria fet falta!), per estes dates
també els agrada fer-se sentir tirant coets i movent gresca d'esta en què tot
just participen mitja dotzena de veïns. I també han penjat banderetes. Senyeres?
Alguna n'hi deu haver, però busca-li la manta per on para! Són totes estanqueres
i, a més, ara és moda posar una imatge de la patrona al damunt, a l'estil del
bou d'Osborne, del pardalot del de la veuarra o, qui sap si en un futur, del
tupé del Chikilicuatre. Conclusió: els sants, com la Cope i els cardenals, com
Cuatro i La Sexta, són espanyols. Fins a la medul·la!, que quede
clar.
També estaven de festa a l'Alguenya, pel Vinalopó interior, ara fa
un parell d'anys, quan vaig anar-hi amb una amiga basca. La criatura, quan li
furgaves en temes polítics, era discreta i preferia no pronunciar-se. Però, ai,
amics, com li canvià la cara quan se'ns ocorregué fer una volteta per este
xicotet i entranyable poble vinaloper en època festiva! Tot era un seguit de
banderotes espanyoles penjades de balcons, recorrent carrers, enganxades a les
persianes... Quina sobredosi! En fugírem espaordits. Però ja era tard: vam
perdre l'amistat.
Amb un altre amic vaig tindre la fortuna de fer una
ruta pel Fondó de les Neus i pel Fondó dels Frares. No era festa ni res, però no
calia: tinguérem prou per a sentir-nos estrangers a casa amb la senyalització
exclusiva en castellà. Com es pot tindre la barra de permetre que això passe?
Qui són els impresentables que han decidit que tots els senyals han de ser
monolingües castellans en dos pobles enterament valencianoparlants? Per sort, el
monolingüisme no és l'única opció. A la Romana, un altre poble del Vinalopó
profund, ja fa un grapat d'anys que la cosa canvià i es posaren mà a l'obra per
tal de fer la revista de festes bilingüe. Ells també cobejaven l'equilibri i,
finalment, l'aconseguiren: la feren en castellà i en anglés. I es quedaren més
amples que llargs.
I així estem per la frontera lingüística:
equilibrats. Estem tan lluny de l'equilibri com lluny de la
rendició.
Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic a la Universitat d'Alacant.
Altres articles de l'autor a Pàgina 26 »
2 Comentaris
2"Hui t'estrene!!" Juli,
gràcies per un article tan irònic sobre la realitat lingüística de la nostra comunitat. Hui estrene asignatura a la universitat: sociolingüística. I com que dimecres fem pràctiques, ens servirem del teu article per ilustrar una bona mena de conceptes de sociolingüística (prejudicis, substitució, planificació, bilingüisme...). A vore què diuen els xiquets!!
1"Ampliant el Cercle en Pau" “L’ésser humà es percep a si mateix, els seus pensaments i les seues emocions, com una miqueta separat de la resta [...] Aquest enguany és una espècie de presó que ens limita en els nostres desigs personals i en l’afecte d’uns quants acostats. Hem d’esforçar-nos a alliberar-nos d’aquesta presó ampliant el cercle de la compassió fins que abaste tots els éssers vius.”
Albert Einstein.
» Deixa una opinió
|
