La citació ve a tomb perquè posa en solfa una idea al voltant de la qüestió identitària que a mi em sembla molt punyent i interessant. Perquè, més enllà de la «lògica» patriòtica de torn, la qual tendeix a enaltir-ne els símbols més superficials: l'himne, la bandera... hi ha «una altra lògica» que ve donada per la llengua. I és que la llengua pertany a l'estructura profunda dels individus, en primer terme, però també al col·lectiu que comparteix un determinat codi lingüístic. I ací rau la clau de volta que explica la pertinència de la frase del pensador alemany.

D'ací que llengua i nació, llengua i pàtria esdevinguen, ben sovint, un binomi quasi indestriable, inseparable. La llengua és l'estendard per excel·lència d'una determinada adhesió patriòtica, per dir-ho en paraules efusives; l'element mediador que ens associa amb el món, i amb el qual ens agrada identificar-nos-hi. La resta: un drap, un escut, un himne... són oripells amb una innegable i ràpida funció identificatòria que, sense la rebotiga de la llengua, però, s'esvairien per poc que gratàrem en la superfície d’un embolcall més aviat feble. Les adscripcions patriòtiques via jurídica o manu militari són, per sort, reversibles. La pèrdua de la llengua pròpia per part d'un determinat col·lectiu, en canvi, n'asseguren l'extinció quasi irrevocable.