El Vicent Partal que s'alegra pel fet que Europa haja acceptat la independència de Kosova en funció de la voluntat majoritària dels seus habitants és el mateix Vicent Partal que diu que Jaume I «va tombar per sempre cap al sud la nació que som» (catalans, valencians i balears). Açò representa una greu incongruència: dues formes d'entendre què és una nació segons els interessos propis. I no és greu pel fet que ho diga Vicent Partal, sinó perquè també ho mantenen així, de forma acrítica, altres valencians molt influents al món del valencianisme. En primer lloc, l'opinió sobre el cas kosovar deriva de l'anomenada concepció «contemporaneista» dels estats-nació, ben sintetitzada per la definició que fa de la «nació» el «Gran Diccionari de la Llengua Catalana»: una «comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat».

És a dir, una nació té com a base elements estructurals diferenciadors però n'és un element imprescindible l'aspiració voluntària a autoorganitzar-se en estat, expressada en la difusió social de la consciència nacionalista i en el vot majoritari dels ciutadans. Això és: la majoria dels kosovars se senten kosovars (i no serbis), volen un estat propi, voten majoritàriament partits polítics que així ho expressen, i, en conseqüència, «són» una nació i acaben proclamant el seu estat independent. Cal destacar, a més, que tot este procés només ha estat possible històricament en el món contemporani, organitzat en estats constitucionalistes liberals que han obert la possibilitat d'expressar electoralment la voluntat política popular.

En segon lloc, el fet de considerar que catalans, valencians i balears «som una mateixa nació» beu directament de la proposta nacionalista de Joan Fuster, basada en una concepció «primordialista» segons la qual les nacions existien ja abans de l'època contemporània, de forma objectiva i independentment de la voluntat majoritària dels seus components. Val a dir, en el nostre cas, que segons les paraules del mateix Fuster els «Països Catalans» serien una «comunitat natural» nascuda a l'edat mitjana que hauria anat evolucionant al llarg del temps fins a l'actualitat. Per això la trajectòria històrica valenciana representaria una «desviació»: els valencians ens hauríem allunyat de la nostra «catalanitat bàsica» a la qual pertanyíem nacionalment segons esta visió «primordialista».

Tanmateix, tot seguint l'altra concepció «contemporaneista», l'aplicada als kosovars, és evident que els valencians no «som» de la mateixa nació que els catalans. Els catalans són de nació catalana, com van acordar els partits polítics en el preàmbul del seu darrer Estatut: «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària». Els valencians, en canvi, ens hem autodefinit al nostre Estatut com una «nacionalitat històrica» dins de la «unitat de la nació espanyola», i, com se n'extreu de la ideologia nacionalista dels partits que elecció rere elecció obtenen vora un 90% dels vots, podem dir que els valencians són de nació espanyola, en funció de la voluntat majoritària dels seus ciutadans.

Contràriament, si aplicàrem la concepció «primordialista» de les nacions al cas kosovar, hauríem de concloure que Sèrbia té drets nacionals sobre el territori de Kosova ja que ha estat històricament «seu». No podem entendre les «nacions» segons ens convinga, sinó que les hem de poder capir de forma que el seu enteniment ens ajude a solucionar els problemes reals que tenim actualment. I en eixe sentit, la concepció «contemporaneista» de les nacions, la que dóna prioritat a la consciència nacional contemporània i a la voluntat democràtica per definir una «nació», és la que es revela com a més productiva.

En el nostre cas, tractar de «corregir» la trajectòria històrica valenciana per fer-la tornar a una suposada «nació primigènia» no té trellat, sobretot perquè no hi ha «nació primigènia». Catalans, valencians i balears van formar durant l'edat mitjana una «comunitat etnocultural», però no una «nació» perquè no hi teníem cap voluntat de formar un estat-nació comú, una cosa impensable i impossible durant l'Antic Règim. En canvi, en arribar el segle XIX, ja en el context dels estats-nació liberals i sobre una base historicocultural i identitària, molts catalans sí que es van començar a considerar una nació pròpia, diferent de l'espanyola, mentre que els valencians i els balears van continuar considerant-se majoritàriament part de la nació espanyola.

Per això, per molta voluntat que alguns hi posen, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no hem sigut mai «una nació», i només ho serem quan majoritàriament ho vulguem i ho expressem, dia que difícilment mai no arribarà. Això no lleva que tinguem uns llaços comuns –un de cabdal, com és la llengua– i que hàgem d'actuar mancomunadament i fermament per defensar-los en tant que particularitat que ens fa ser com som, però, per favor senyors pancatalanistes, no emboliquen la troca dient que catalans, valencians i balears «som una nació», en funció d'una concepció rància de les nacions que, en canvi, no apliquen a la resta de col·lectivitats i territoris europeus.

Això, finalment, tampoc lleva perquè no tractem de fer créixer una consciència nacionalista alternativa, però d'acord amb la mateixa base teòrica ací esmentada, resulta molt més factible (i també respectuós amb l'evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana) fer créixer el valencianisme abans que no el pancatalanisme. Si més no, sí que sembla possible atraure cap a un projecte valencianista molta gent que no entén ni vol saber massa de política, però que se sent valenciana i que comparteix amb molts altres valencians una sèrie de característiques privatives que no són comunes a catalans i balears. Només amb una majoria social àmplia podrem començar a dir que «som nacionalment valencians», no pel simple desig de ser-ho, sinó per tal de desenvolupar unes polítiques que sàpiguen valorar i promocionar el benestar material, social, polític, ecològic i cultural dels ciutadans valencians d'una forma més cohesionada que la de la desvertebració progressiva practicada pels nostres governants actuals. 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post