Sabem que el llenguatge coneix moltes possibilitats. Però en ocasions com aquesta em trobe bloquejat per l’emoció de rebre, a través d’aquest nomenament, el privilegi de formar part, a títol honorífic, del claustre de professors d’aquesta insigne Universitat de València. Com per a l’autor del vostre Curial, «la ploma […] torna roja e vergonyosa en la mia mà» (II, 176). Em sent el més feliç dels humans. Primerament, per venir aquesta distinció de la vostra Alma Mater, on compte amb excel·lents col·legues que, a més d’honorar-me amb la seva amistat, enriqueixen amb les seves obres i els seus diàlegs la meva formació de lingüista; segonament, perquè s’ha valorat l’estudi de la nostra llengua, una i vària, parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, enriquida d’accents i colors diferents, a la qual he dedicat tota la meva vida. Una gratitud immensa pel vostre gest gràvid de generositat. Puc dir amb sor Isabel de Villena «lo cor meu per estrem de goig és així regalat com cera», és a dir, el meu cor és fos de goig, sublimat de satisfacció, deixatat de tendresa.

Vaig recórrer, fa més de quaranta anys, les vostres contrades meridionals, conversant amb els vostres llauradors, menestrals i mariners per recollir de la seva boca el tresor lingüístic heretat de generacions enrere. Sempre vaig trobar una acollida càlida i cordial, malgrat les denses sessions de milers de preguntes sobre el seu microcosmos, suportades amb paciència, i les respostes que eren exponents d’una saviesa natural, saturada d’experiència, que provocaven la meva constant admiració, seguida d’un enamorament per les paraules (filòleg vol dir això: amador de les paraules) que brotaven dels seus llavis i que mostraven sigui la seva impressionant força creadora, sigui l’òxid venerable dels segles. Em plau haver contribuït a salvar alguns mots del silenci i també d’haver desentranyat l’origen d’altres. I bé, aquesta primavera de l’hivern, passejant pels carrers del meu barri, entre la nuditat foliar de mèlies i troanes i la fosca altivesa de les casuarines, rumiava de què podia parlar-vos. En atenció a la universitat amfitriona de qui rep tan gran honorança i al seu àmbit lingüístic, he pensat que tindria sentit entretenir-vos sobre aspectes diversos del valencià, la seva originalitat, la relació amb altres varietats, la seva expansió interna i externa, el contacte amb altres llengües. No se vos escapa la consideració del tema proposat sota una perspectiva geolingüística, una deformació professional. Em basaré en dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català i de l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, segons l’elaboració per al valencià feta per Garcia Perales. I diré, com deien els glosadors menorquins en encetar les seves actuacions, «Déu me do sabiduria / per poder-me explicar…».

La primera observació que es desprèn d’una ullada sobre la varietat valenciana és l’abundor d’arcaismes. Si dieu llonganissa per al conegut embotit és perquè a Lucània es feia una *lucanica, esdevinguda *lucanicia transformada en longanicia per atracció semàntica de longus, perquè l’embotit en qüestió es distingia per la seva forma allargassada; per metàtesi es va canviar en llangonissa: si tenim en compte que aquesta variant, dins tot el domini lingüístic, coneix 119 ocurrències enfront de sols 36 de llonganissa i que aquesta forma més etimològica és l’única acceptada per la normativa fabriana, malgrat la preferència que la lexicografia tradicional donava a llangonissa, des de Torra (1640) a Fiter (1913), haurem d’atenuar l’acusació de centralista imputada sovint al gran codificador. Aquest tarannà conservador d’antigues solucions es reprodueix en altres casos com purna «espurna», fidel al llatí purna; venema «verema» (< llat. vg. vindema); guareit «guaret» (< llat. vervactu), amb el diftong arcaic petrificat; flaüta «flauta», que manté l’inicial impuls onomatopeic; raïl (ant. raïu) «arrel», amb la i arrapada als seus orígens (< llat. radice); o el predominant i etimològic juliol (< llat. juliolu) per juriol. Una conclusió respecte a aquest apartat: les àrees de colonització, com la valenciana, retenen elements antics que han viscut en l’àrea exportadora, com si aquells, traslladats a nous territoris, hi trobessin nova llavor per a continuar una vida esponerosa i més dilatada.

Però el que ens ensenya la dialectologia és que aquesta tendència conservadora no és absoluta, sinó que sovint es dóna en convivència amb la forma innovada. Així, hui (huí, güí), un altre exemple d’arcaisme, coneix també la variant (a)vui en terres del nord valencià donant-se la mà amb la solució de més enllà de la Sènia; igualment, coa (< llat. coda), forma antiga que trobem en Curial, Tirant, Spill, però també en Llull i escriptors del Principat, conviu geogràficament amb cua, fins i tot en una mateixa població, resultat d’un tancament de la o en posició de hiat (com goa > gúa «mesura d’amidament de les embarcacions»). Una altra deducció: els canvis fonètics es realitzen lentament i sovint la llengua històrica testifica aquests graus de convivència.

I tanmateix les forces de retenció no són exclusives del valencià, sinó que altres àrees mostren aquesta tendència, i això fa que uneixin les seves solucions enfront de les del català central: és el cas del rossellonès que, per ser àrea lateral, com el valencià, presenta unitats coincidents, com eixir o eix enfront de sortir o fusell de l’àrea central (Veny 1978:57-61). I encara el paral•lelisme s’estén al balear, àrea isolada, amb el qual el valencià tendeix un pont d’unió en fonètica (espatla, fon[t]) i sobretot en lèxic, trufat de formes com torcar «eixugar, arena «sorra», poal «galleda», llambroix «botavant», faldetes «faldilles», fadrí «solter», bres bressol», coa «cua», soll «cort de porcs», comare «llevadora», etc., formes que a l’edat mitjana eren generals a tot el domini i avui han estat drenades a zones perifèriques.

Un cas a part, pel que fa al balear, és l’eivissenc, que presenta un nombre alt de concomitàncies amb el valencià, que no es troben a la resta de les Balears i que no són resultat d’estadis residuals del català antic sinó d’una influència valenciana realitzada al llarg dels segles, com ja va esbossar Marià Villangómez i vaig ampliar després. Efectivament, a l’illa Blanca sentireu «dacsa» i no «blat de les Índies», «paloma» i no «papallona», «aliacrà» i no «fel sofregida» (deformació de «fel sobreeixida»), «madeixa» i no «troca», «emprar» i no «manllevar», «bellota» i no «aglà», «Vicent» i no «Vicenç», fins arribar a una setantena d’unitats diferents de les mallorquines esmentades i que són imputables a les relacions contínues amb les terres valencianes. A més, els documents antics, almenys des del s. XVI, també són farcits d’altres valencianismes no socialitzats, no arribats fins avui (vesprada «tarda», debades «gratuïtament», relonge «rellotge», guarix «guareix», ad aquell, Madalena «Magdalena», retor «rector», etc.) probablement atribuïbles als escrivans (Veny 1999: 102-106). Efectivament, durant els segles xvi, xvii i xviii va ser freqüent la presència a l’illa de funcionaris, menestrals, militars, clergues, constructors, així com l’activitat de pescadors en aigües d’Eivissa i un intens comerç d’aquesta amb els ports de la costa valenciana (Borriana, Benidorm, Vinaròs, València, Dénia, Altea, Alacant, Santa Pola) (Veny 1999: 102-103).  

Primera part del discurs amb què Joan Veny va ser investit el passat 25 d'abril com a  doctor honoris causa per la Universitat de València.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post