Quan era avançada la guerra civil, entre les tropes del general Franco es va anar estenent la consigna: acabar amb els mestres. Formava part d'una altra molt més general que compartia tot el feixisme europeu: acabar amb la cultura. La crema de llibres i biblioteques va ser un símptoma inequívoc. Detindre il·legalment i afusellar poetes, va ser una altra de les «habilitats» en què van destacar els feixistes espanyols d'aquella guerra (als quals es va unir bona part de l'Espanya conservadora). Van tindre tota la força bruta que van necessitar, tal com va avançar Miguel d'Unamuno en l'altercat que va tindre lloc al paranimf de la Universitat de Salamanca a Millán Astray, aquell general que anava per Espanya cridant «viva la muerte y muera la inteligencia».

A València es va utilitzar com a presó per a presos comuns, i després per a represaliats republicans, el monestir de Sant Miquel dels Reis: insòlit «atzar» que va acabar convertint les cel·les monacals en element de tortura de l'estat feixista totalitari instaurat per Franco, i al qual tant va contribuir el castellonenc Serrano Súñer.

Per les terres de Navarra, quan arribaven els feixistes assassins els mestres ja havien fugit. Per això van arribar a metrallar l'edifici d'algun col·legi. No hi ha res millor per als feixistes que metrallar parets per a estendre el terror, l'odi, la venjança... Eixos sentiments que precedixen tota exaltació feixista.

A Espanya sabien el que volien. Van voler trencar el projecte de modernització del nostre país, que s'assentava en l'escola pública. El col·lectiu de mestres va ser el que va patir un nombre més gran de represàlies durant i després de la guerra civil. Avui, el documental «L'escola afusellada» dóna compte d'això. Les dades no enganyen. Són objectius com el terror que el franquisme va conferir en un dels períodes més ombrius de la nostra història, la condemna del qual no es pot abordar des de la tebiesa.  Dels 61.000 mestres que integraven el cos de docents, 16.000 van rebre algun tipus de castic o sanció, i altres 6.000 van ser expulsats del seu càrrec. Mai va haver-hi en la història d'Espanya una depuració massiva tan espectacular. Encara que parega mentida, encara no se sap amb exactitud el nombre de mestres executats, afusellats, depurats, represaliats…  i la nostra obligació ètica és comptar-ho perquè se sàpia: per a la dreta espanyola eixa era la millor escola, l'escola afusellada.

Molts anys després, les bales seguixen allotjades en la memòria dels nostres documents i dels supervivents i els seus descendents. Recordar per a no ignorar, per a saber quins episodis de la nostra història no van haver de succeir, no haurien de repetir-se.

La ignorància i la mala fe sempre són atrevides, però sobretot tenen un clar interés polític. Encara hi ha qui pensa que Franco va salvar Espanya i que va ser un paio magnífic, mereixedor d'honors i medalles. Fa uns dies, el PP de l'Ajuntament de Castelló es va negar a llevar-los les distincions honorífiques de la ciutat a Franco i a Serrano Súñer. En realitat, els ha de paréixer fantàstic que esta gentola continue sent fills adoptius, alcaldes perpetus i altres «delicatessen» protocol·làries. En el fons, estan a gust amb esta part de la història d'Espanya. Els fets objectius ens ho confirmen. Quina llàstima de governants, lligats ideològicament i políticament al més trist del passat d'Espanya! Qui sap si en la intimitat continuen entonant el «Viva la muerte» de Millán Astray i les tropes falangistes.

Acabar amb la cultura continua sent la consigna del PP quan decideix carregar-se el parc de Ribalta amb un troleibús. Tenim uns governants del PP que intenten encobrir les vergonyes de la història, perquè en el fons estan d'acord amb tots aquells que van afusellar a l'escola, que van assassinar els republicans castellonencs al nostre Riu Sec, que van deixar morir els nostres conciutadans republicans en els camps alemanys de concentració. Ells són els hereus legítims de l'Espanya tradicionalista i conservadora, i continuen vetlant les seues ruïnes i les seues distincions des dels beneficis que els confereix el govern municipal a Castelló. Era llavors i és ara. La por i el silenci recorrien un país guardat per la violència i la sang.

Van ser quaranta anys abominables, ara que alguns volen reduir-ho a la categoria d'«esdeveniment» desgraciat i inevitable de la nostra història. I ara alguns volen disfressar-se de liberals i fer-nos creure que són demòcrates. No n'hi ha prou amb tirar unes monedes per a llibres i exposicions commemoratives. La llibertat només pot existir entre iguals. La igualtat no existeix sense reparació històrica. El silenci és un silenci còmplice. Tots els polítics no som iguals.

Juan María Calles és portaveu del grup socialista a l'Ajuntament de Castelló

Altres articles de l'autor a Pàgina 26:

El valor del parc de Ribalta

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post