L’estiu deixa arrere un panorama ombrívol. No només si mirem en una escala ampliada, al ser el País Valencià el que lidera la destrucció de treball (un 20% de l’atur del conjunt del’Estat durant el segon trimestre d’enguany). Si davallem amb una lent més ajustada, com ara a la comarca de la Ribera, observem com els retalls de l’educació pública ja han afectat els cursos de diversificació dels instituts, com el de Castelló de la Ribera; en la sanitat hi ha una proposta d’eliminació de places públiques de personal sanitari en tota l’àrea; i quant als serveis socials, la implantació de la Llei de Dependència ha estat nul·la per part de la Conselleria. Davant els primers sotracs de la crisi, per tant, ja comencen a ressentir-se les primeres víctimes dels pressupostos de la Generalitat. El més greu, això no obstant, és que venim d’una etapa de vaques grosses i durant la qual no s’ha invertit suficientment en els serveis públics: ans al contrari, han sofert greus retrocessos en determinats sectors per via fins i tot de la privatització. Paral·lelament, el model econòmic que havia de servir de sosteniment de tot l’edifici, i segons el qual la construcció era la que tirava del carro, ha arribat inexorablement a l’extenuació, i amb ell s’han ressentit de forma notable els pressupostos públics, tant els de les administracions públiques com les locals. Ara tocarà fer front a tota la sèrie de despropòsits que s’han produït aquests anys, començant per les primeres entitats públiques.

El balanç, a hores d’ara, aborrona: prenem per cas un exemple característic, la capital de la Ribera Alta. L’Ajuntament d’Alzira ha planificat més de 8.000 habitatges en diverses àrees d’expansió –per a una població estable d’uns 43.000 habitants i amb un parc de vivendes buides que voreja el miler-, xifra que els promotors darrerament han hagut de rebaixar i hi ha l’ombra de la suspensió de pagaments de l’empresa Llanera. Segons dades del 2006 (extretes de l’anuari de Caja España), un 16% del treball en la localitat depenia de la construcció, movia un 20% de l’activitat econòmica i suposava, per a les arques municipals, al voltant del 25% del pressupost. I això només comptant les xifres més o menys directes que se’n deriven. Els costos d’urbanització, i d’una part de les infraestructures públiques, depenen de l’acord amb els agents urbanitzadors, segons el model que ha consagrat la legislació urbanística valenciana. Com a resultat immediat, amb l’ensorrament del sector de la construcció, aquell govern local ha anunciat el retall significatiu dedicat al benestar social. L’atur, abans dels primers sotracs de la crisi, superava ja el 10%.

El model, en suma, ha sigut d’un creixement expansiu i, per tant, completament insostenible a mitjan termini. Ho ha sigut des del punt de vista ambiental, amb la posada en perill de zones protegides o a l’hora de desestructurar el paisatge agrari. També socialment, en la mesura que necessita d’eixamplar els serveis prestats amb una proporció considerable per mantindre un abast com a mínim semblant al que hi havia –ja siga de recollida de fem, policia, bombers, com els educatius, sanitaris...-. I ho ha sigut econòmicament, ja que no només es vincula el seu creixement a l’augment de la demanda, sinó que va acompanyat de voracitat sobre el terreny i de la qual depenen tot un seguit d'indústries dependents –llanterners, electricistes, alumini, ferro...-; quan unes potes –de fang- s’han vingut avall, s’ha arrossegat a totes les altres fitxes del dòmino. Ens queda una tasca ingent a fer encara per a aquells que apostàvem per un altre model, que ja s’ha desmerescut, tot i que ara tenim molts més arguments i raons. Un model que no ha contribuït a redistribuir els beneficis grollers que s’han aconseguit, que s’ha especulat sobre béns públics a més, i del que ara ens toca a tots aguantar la càrrega, amb l’aquiescència o l’impuls de les corporacions locals. De fet, afrontem la situació en un moment extremadament dolent per al conjunt de la ciutadania: amb una dependència excessiva de la construcció, amb uns serveis públics deteriorats i uns ajuntaments que han anat de la mà d’aquella.

Cal convéncer una majoria social, a la qual ha seduït la sobreabundància d’aquesta etapa, que hem de tractar de canviar el model de creixement –que ara ja no mereix eixa qualificació-. Que des de les entitats locals s’han de potenciar uns altres models de vivenda sostenibles socialment (com el cooperativisme). Que cal fomentar altres formes intensives de creixement, ja siga amb convenis amb els agricultors, potenciant determinats tipus d’indústria i cercar la qualitat en el sector serveis. Que s’ha d’ampliar el sector públic per suportar l’impacte de la crisi sobre els sectors més vulnerables. I és hora que comencem a exigir responsabilitats: a qui ha manipulat l’opinió pública i a qui ha agreujat i empenyorat amb les seues decisions el futur, en particular, des dels ajuntaments.

Ivan Martínez Araque és coordinador d'Esquerra Unida d'Alzira

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post