La cursa dels demòcrates cap a la Casa Blanca ha estat la més singular de la història, amb una dona i un afromericà com a principals candidats. Això ha provocat que, ja des d'un primer moment, s'hagen sentit nombroses veus que reclamaven que, fóra qui fóra el vencedor, triara l'altre com a candidat a vicepresident per fer el «ticket». Ara que Obama ja ha tancat definitivament la pugna, creix la pressió al seu voltant perquè s'hi decidisca. Tanmateix, no sembla que aquesta siga una opció desitjada per la majoria dels votants demòcrates, que s'hi posicionen un 60% en contra, segons una enquesta de la CNN, ni, probablement, dels mateixos implicats.

La llarga i aspra campanya, que alhora ha tingut escenes de gran tensió entre els dos aspirants demòcrates, de fet, no ha ajudat gens ni miqueta perquè hi haja «feeling» entre Obama i Clinton. Així doncs, la senadora per Nova York encara no ha pronunciat el discurs en què reconeix que Obama és el candidat del seu partit a la presidència, fet que es pot veure com una manera de guanyar temps. Hillary Clinton mai no ha amagat la seua ambició política i, en aquest sentit, la candidatura a la vicepresidència lligaria el seu destí polític al d'Obama. Li pagarà més la pena a Clinton esperar a 2012, en cas que el republicà McCain siga el guanyador definitiu?

Així mateix, Hillary Clinton i Barack Obama han coincidit aquesta vesprada en un acte del Comité d'Afers Públics Israeloamericans, el poderós lobby proisraelià AIPAC. Obama hi ha fet un discurs molt compromés amb les posicions israelianes. De fet, ha assenyalat Iran com una greu amenaça davant la qual farà tot el possible perquè el règim de Teheran no aconseguisca tindre armes nuclears. Així mateix, ha donat un sorprendent suport a Jerusalem com a capital d'Israel, quan ara com ara totes les ambaixades es troben a Tel Aviv. Es tracta d'unes posicions que cerquen aconseguir el vot jueu americà. Hillary Clinton posseix aquest sector de l'electorat en gran mesura i, en aquest sentit, ha assegurat que Obama serà un «gran amic» d'Israel, una no gens menyspreable ajuda.

Per la seua banda, el candidat republicà, que no ha perdut gens el temps mentres els demòcrates es barallaven entre ells, tampoc no ha esperat massa per reptar el seu adversari a «almenys 10 debats públics». McCain vol un format amb una audiència participativa, que faça preguntes als candidats, ja que és en aquest terreny on es veu superior a Obama. De fet, ara com ara, els discursos del senador per Illinois són els que més connecten amb l'electorat. No hi ha ningú que el guanye en oratòria. Tanmateix, l'acostament als votants, que aquests senten que el candidat és un més d'ells, és probablement un dels factors que més compten a l'hora que els americans trien qui volen que sega amb ells a taula per sopar. És, de fet, ací on cal buscar les raons que varen portar George W. Bush a la victòria. Així doncs, aconseguirà McCain fer que Obama semble un allunyat elitista? En aquest sentit, i d'ací fins al primer dimarts després del primer dilluns de novembre, mai no en tindran prou els republicans per recordar les paraules en què l'aspirant demòcrata titllava de «ressentits» els treballadors de l'Estat d'Indiana. No caldrà que Obama una i altra vegada haja d'explicar què és el que realment volia dir: la llosa no serà, però, menys pesada.

Hi ha massa celestins que volen un emparellament entre Clinton i Obama. I, de fet, sembla que si el Partit Demòcrata juga bé les cartes acabarà produint-se. Tanmateix, això no fa que el flamant primer candidat afroamericà a la presidència dels Estats Units tinga menys pretendents. Uns dels primers que li varen fer la cort fou el governador de Nou Mèxic, Bill Richardson. Tot i que nom i cognom semblen impecablement WASP, Richardson té ascendència llatinoamericana i és, de fet, un dels pocs baluards que Obama tenia dins d'aquesta comunitat, que era propietat de Clinton. Les minories racials sempre han votat tradicionalment demòcrata; tanmateix, els hispanoamericans com més va més es decanten cap als republicans, i no foren pocs els que optaren per Bush en les darreres eleccions. Així doncs, un tàndem afromericà i llatinoamericà tindria, en un primer colp d'ull, dos avantatges: assegurar el vot llatí, que veu amb recel un negre com a president, i, per què no, continuar amb el «signe del temps» de les minories al poder.

Així i tot, també hi ha d'altres que toquen a la porta del senador per Illinois que no lliguen tant amb el missatge de canvi que tant ha predicat Obama. Es tracta dels senadors Chris Dodd i Joseph Biden, ambdós prou bregats en l'arena política, però, així mateix, probablement massa veterans. Ara bé, dins de la politica nordamericana, en què el partit només és un paraigua on arrecerar-se, per què no Michael Bloomberg, l'alcalde exrepublicà de Nova York? Un altre que matisaria la imatge massa «radical» que pot tindre Obama als ulls de l'electorat mitjà americà és Wesley Clark, qui fóra cap de l'OTAN i qui ja va provar al 2004 la nominació presidencial. De fet, Clark podria aconseguir aturar la superioritat militar de McCain, tot un veterà de guerra que va estar torturat pel Viet Cong, cal no oblidar-se'n. Obama compta a les seues files amb un altre antídot: Jim Webb, veterà de la guerra de Vietnam com McCain, però que es va oposar des del primer moment a la guerra d'Iraq. Però sobretot cal no oblidar-se'n perquè un altre dels factors que els americans voten, i que a Europa solem passar de llarg, és que no només es tria un cap polític, sinó un cap militar. I no un de qualsevol, sinó el cap de les forces armades de la primera potència mundial.

Ricard Chulià és redactor de Pàgina 26.

Altres articles d'aquest autor:

Zimbabwe: la tragèdia d'Àfrica

L'Iraq i la centralitat política cinc anys després

Les dificultats del nou Estat kosovar

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post