Tres jóvens mataren una indigent que dormia en un caixer automàtic. Pere Meroño reconstrueix la història de Rosario Endrinal, la protagonista d'una història que mai hauria d'haver acabat així. L'autor se submergeix en el passat d'Endrinal a la vegada que ens ofereix una visió molt personal de la ciutat de Barcelona. El llibre es pot descarregar a internet des de Lulu.com. Meroño ens explica l'odissea de publicar l'obra i també ens parla del que li suposa mantindre una bitàcola.

- Per què l'interés en aquesta història si abans t'havies centrar en un líder del PSUC -Josep Serradell- o per una escriptora -Montserrat Roig?
M'interessen, m'apassionen, les històries de perdedors, de persones, amb èxit o no, que per una raó o altra, no poden enllestir la feina o els objectius o que un cop enllestits s'estronquen -el sindicalisme nacionalista català, en Josep Pallach mor a cinc mesos de les eleccions, quan era el líder més sòlid del socialisme català, la Roig, morta amb quaranta pocs anys, la Rosario Endrinal, després de l'èxit va a petar al carrer i, a més, l'assassinen... Històries de delits, de pruïges, que no hi acaben pas bé. Bé, el fet va succeir a un quart d'hora de casa, caminant. En un barri que conec prou bé. Al costat del lloc de lleure on porto la meva gran. I a una dona de la meva generació. I tractar aquest tema era tot un repte personal i professional. Impossible demanar-hi més.

- Qui era Rosario Endrinal?
Era una dona filla de família d'obrer especialitzat, que arribà a cap de Manteniment de l'empresa, ell de Salamanca, i la mare, mestra d'escola no exercint, i nascuda a Valladolid. Que de petita va fer mans i mànigues per «canviar » de classe social. Visitant i relacionant-se, a Barcelona, amb
els barris alts de classes altes. I a fe de déu que ho va aconseguir, en part. Hi va jugar massa fort, algunes coses no li rutllaren, i va perdre peu i senderi, quan fou morta estava instal.lada en la marginalitat més pura i dura.

- I va arribar l'hora de publicar el llibre...
Com sempre, quan u intenta trobar editor és com si volgués vendre bíblies. Es tracta de trucar a portes i més portes. Les respostes? no ens interessa el tema, qui diu que n'era, la senyora?, no tenim cap col.lecció on encabir-la... Un, fins i tot, es va pensar que era una novel.la. Davant d'això, vaig recorre a Internet, una web dels EUA dedicada a la distribució de continguts en format text, vídeo, àlbums, fotografies... La líder mundial: www.lulu.com. O sigui que, per fi, n'he trobat soci.

- Creus que internet és una opció vàlida quan un escriptor es troba amb totes les portes de les editorials tancades?
A veure, a Internet si vols fer calers i estar a la boca de tothom no és el lloc adient. Ho és si no tens més remei o t'estimes més ser tu mateix qui, amb plena llibertat i condicions, faci arribar les teves propostes a la lectora o lector. Sens dubte és una gran oportunitat si les altres portes no se t'obren.

-  El crim del caixer automàtic és una història trista, no només per la mort de Rosario, sinó per l'acte dels seus assassins.
Efectivament, és una tragèdia d'avui. Et permet veure que, fet i fet, la vida, la teva, la meva, la de tothom, penja d'un fil molt fi i prim. Que el capitalisme d'avui prepotent i generador de precarietat fa més difícils les vides de la bona gent, de les majories socials. A més, amb la mort d'una persona, als presumptes culpables, tots tres, se'ls esqueixaran les pròpies vides, amb penes duríssimes que els obligaran a perdre la joventut vivint entre reixes.

- A banda dels teus llibres, mantens una bitàcola a Vilaweb. Com t'ha canviat la vida, i fins i tot la forma d'escriure, el costum de penjar entrades en un bloc?
Ha canviat moltíssim. Fins i tot gosaria dir que «jo sóc el meu bloc». A més, per un escriptor és una eina capital per arribar a les persones. Quant a l'escriptura, t'hi exerceixes més, per bé que per a mi és una escriptura més oral, sense a penes correccions -en els llibres sóc força més primmirat i perepunyetes, hi reescric força-. En qualsevol cas és un gran espai de llibertat i de relació. Molt important, per a mi.

- Josep Serradell va ser un dels líders del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Molts valencians no ho sabem, però va nàixer a Canals. Explica'ns dades  sobre aquest personatge clau en la vida d'aquell partit.
Home, sí, com a valencià era un gran desconegut. Cosa lògica. Era fill de ferroviari i s'hi va estar pocs anys, al País Valencià. Pel que fa a l'accent, va viure una bona colla d'anys a Tortosa, i el seu accent és una barreja de les formes que la llengua catalana o valenciana, pròpies d'ambdues comarques. I el record de la seva infantesa, i de Canals, fou realment mínim. Vaig biografiar-lo perquè servidor, com a antic militant del PSUC, el partit dels comunistes catalans i cosí germà del PCPV, en tingué notícia i l'admirà com l'admirava tothom. Un home amb una trajectòria llegendària, que mai no fou capturat per la policia política feixista. A més, biografiant-lo a ell -sempre busco això, en els meus llibres- acabo biografiant l'entorn, la vida, el país, d'aquells anys. En aquest cas, el comunisme que hem conegut. És una crònica trista, melangiosa, tendra també, d'aquell comunisme democràtic, nacional, europeu, que tant de bé va fer pel nostre país i per la recuperació de la llibertat i de l'autonomia. El final d'ambdós, ell en un geriàtric, morint a poc a poc, i el comunisme a la UCI, formaren, un cop més, una parella inseparable en la qual el destí d'un anà lligat, per bé i per mal, al de l'altre. Al capdavall, en Serradell «Román » no tenia biografia, la seva biografia, la seva dia, era el PARTIT, així, en majúscula.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post