Quan ara fa deu dies que els conflictes «congelats» d'Ossètia del Sud i Abkàzia varen patir una radical sublimació progressiva i varen sortir com a gas bullint, només em ronda pel cap una incògnita una i una altra vegada: què dimonis pretenia Saakashvili envaint la «província rebel» la mitjanit del 7 al 8 d'agost, enmig de la vespra dels Jocs Olímpics? Creia de veres que, en un tres i no res militar, ressoldria en favor de Tbilisi un conflicte que s'arrossegava des del mateix esfondrament de la URSS? Pensava, seriosament, que era el millor moment per enfurir una Rússia que no precisava de gaires raons després del «greuge» de Kosova?

Anem a pams. Es poden dir moltes coses -i molt gruixudes- del vertader mandatari rus, Vladímir Putin -Medvedev, ara com ara, no arriba ni a titella. Però, si més no, té una «virtut» certa: no enganya. Fins i tot, George W. Bush, només accedir a la presidència i en un sobtat enamorament, va dir que mirava els ulls del cosac i hi veia confiança. «Confiança», potser, no és la paraula més adequada, però sí que expressa una idea ben clara: previsibilitat. Putin ha ressuscitat els deliris imperials d'una Rússia que va viure el desmembrament de la URSS com si foren amputacions diverses d'extremitats inferiors i superiors. I, després dels anys depressius de Ieltsin, trau pit. El projecte és ben senzill i diàfan: tornar a col·locar Rússia com a gran potència en l'escaquer mundial. I, no cal dir-ho, això significa que el pati de casa ha d'estar ben endreçadet.

Geòrgia, amb l'anomenada «revolució de les roses» que va portar Mikhaïl Saakashvili al poder, va fer un viratge de 180 graus cap a occident. És clar, no va fer tant de rebombori mediàtic com la «revolució taronja» d'Ucraïna per la diferència de pes estratègic d'un i altre estat. Però el Kremlin li l'havia guardada. A més a més, el règim de Tbilisi tenia un horitzó ben definit: entrar a l'OTAN. L'aliança atlàntica no és, precisament, un club de bitles i, doncs, Moscou es va sentir tan dolgut en el seu coret imperial com ho hauria estat Washington en cas que Alaska haguera triat un govern pro-rus. A més a més, plovia sobre mullat. Els anys noranta, autèntics anys infernals per a Rússia, havien vist com els antics satèl·lits, u rere l'altre, fugien de l'òrbita com si foren cometes amb motor a propulsió. Fins i tot, les repúbliques bàltiques -Letònia, Lituània i Estònia- feien encara el salt més llarg: de la URSS a l'OTAN en un tres i no res. Ara bé, les identitats nacionals d'aquests països no eren comparables a la resta d'exrepúbliques soviètiques: Moscou les havia perdudes sense remei feia molt de temps. A més a més, el sistema soviètic era molt particular en aquest sentit: l'autogovern dins de l'imperi no es mesurava per pertànyer explícitament al propi estat; de fet, Mongòlia podria tindre molt menys marge de maniobra que altres «autonomies» soviètiques. I Ucraïna i Bielorússia tenien seient a l'ONU. La Constitució i la legalitat no manaven; manava el Kremlin sense més matisos.

Així doncs, Tblisi es veia assetjada enmig d'una mar d'interessos russos. De fet, aquests darrers dies s'ha tornat a tocar la tonada: quin sentit tindria tota la política russa decimonònica al Caucas si s'haguera deixat passar l'ofensa georgiana? Quan es tracta d'imperi i d'influència ni una revolució com la soviètica no canvia cap mentalitat. Ara bé, per a entrar a l'OTAN, si més no, cal un requisit: controlar el territori estatal. Com podria entrar a l'aliança una Geòrgia que és totalment invisible a Sukhumi i Tskhinvali. Potser Saakashvili estava fet un milhòmens després d'haver resolt el conflicte a Adjària, l'altra república autònoma «rebel» fins al 2005. Però no cal ni dir que aquest cas no tenia cap semblança amb Abkhàzia i Ossètia del Sud; si més no, com s'ha demostrat, en potencial explosiu. És a dir, i repetisc, la maniobra del 7 d'agost és tan delirant militarment que fins i tot u es planteja raons molt més fosques i maquiavèl·liques.

M'explique. Quina és l'altra opció que queda per mantindre el control efectiu del teu territori si no pots véncer el «separatisme»? Doncs llançar llast. Evidentment, qualsevol polític que haguera «perdut» metres quadrats de sagrada terra nacional tindria el futur absolutament negre. I als espectadors amatents de la política a l'estat espanyol no cal explicar-los res. Però imaginem l'escenari que ara s'obri. Tblisi hauria perdut terra pàtria en una invasió dels pèrfids russos, que, precisament, tampoc no han dissimulat molt per fer-se indesitjables. En aquest sentit, Saakashvili té el camí ben planer: l'enemic exterior amb qui fer victimisme. Però tal com ho escric em sembla massa delirant, podria ser un capítol d'X Files. Les fronteres hui en dia, per molta globalització de què es parle, són més sagrades que mai. I cap maniobra no justifica moure una ratlla al mapa.

Ara bé, Peter Lavelle, al blog d'opinió que manté a la pàgina web de Rússia Today (més tard entrarem a l'anàlisi dels mèdia), deia una gran veritat -enmig de tota la propaganda pro-Putin, és clar. Després del 7 d'agost els ossetes del sud mai més no podran ser georgians. Els vincles afectius, en fi, volen pels aires -i fatídicament mai millor dit- enmig de les bombes. Però, de la mateixa manera, Moscou probablement haja enviat allò que volia com a «satèl·lit» més enllà de la galàxia que habita. Se suposa que la intenció -ben explícita, de fet- era forçar un canvi de govern a Tblisi. Però algú es pot imaginar que, en cas que Saakashvili siga desnonat, el succeirà algú més proper a Moscou? Només cal veure les imatges que la «intervenció solidària» de les tropes russes han deixat a Geòrgia per respondre la pregunta. I, per cert, a «Geòrgia estricta», perquè des del primer dia de la contraofensiva l'exèrcit rus va creuar la frontera sudosseta.

De fet, el que hem vist aquests dies ha estat el més semblant a un «revival» de la guerra freda. El món s'ha polaritzat en est i oest i ha actuat en conseqüència. Saakashvili era entrevistat en directe i tothora a la CNN i a Fox News. Franquejat per l'escut i la bandera georgianes -i, atenció, les estreles grogues sobre fons blau de la Unió Europea-, el president georgià seduïa les càmeres amb una brillant oratòria i un anglés impecable. Ho reconec, no l'havia sentit mai parlar, però aquests dies m'ha semblat el més paregut a un Obama georgià (llevat de, evidentment, Ray Charles). Així mateix, a l'homòloga russa, Russia Today, que emet en anglés via satèl·lit per a tot el món, no hi havia treva per a les lletres «Genocide» inscrites a la pantalla i la desfilada d'ossetes foragitats de les seues llars. En aquest sentit, fins i tot es denunciava la parcialitat dels mitjans occidentals en el tractament del conflicte, amb el cas d'unes imatges que s'havien difós per tot arreu com a testimoni de les atrocitats russes a Gori que eren, en realitat, material filmat per un periodista rus a Tskhinvali.

Tanmateix, per molt que s'exclamen a Russia Today, i no dic que no els falte raó, els fets parlen per ells mateixos. És clar que hi ha hagut parcialitat per part dels mitjans occidentals, però venint l'acusació de qui ve sembla una broma de mal gust. O potser el material visual que es feia passar per la ciutat de Gori no podria haver estat filmat a Grozni? Doncs no, però per una raó més senzilla: perquè Moscou no hi deixa entrar periodistes. Bé, els de Russia Today sí que hi tindrien accés, en cas que volgueren, és clar. Deixem-ho estar i reprenem el fil. No cal acudir a la Fox, braç armat neocon, només cal llegir les cites d'Eduard Kokoiti, president de la República d'Ossètia del Sud. Si els georgians varen triar Ossètia i no Abkhàzia fou per una raó ben senzilla: Tskhinvali està en una vall vorejada de pobles ètnicament georgians, era un adversari molt més feble que no l'homogènia Abkhàzia. Abans d'aquesta guerra, el territori de l'Ossètia del Sud secessionista encara era un mosaic on els georgians eren una minoria d'un 20%, si fa no fa. I què en queda ara? Kokoiti és ben clar: «No res. Hem arrasat amb tot». I bon vent i barca nova, perquè «no estem disposats a deixar-los tornar». Ossètia del Sud ja és un territori ètnicament pur, de la mateixa manera que la vall del Kodori, únic indret d'Abkhàzia on hi havien georgians i que controlava Tblisi.

En definitiva, occident ha vist com Putin no va de farol. I de ben segur que, si encara quedava dissidència a Rússia, el nou tsar batrà nous rècords de popularitat -sincera i obligada, és clar. Fins i tot Gorbatxev va justificar la intervenció amb l'argument que «no hi havia cap altra opció». Per als interessos imperials del Kremlin, no, és clar. Ara bé, en d'altres antigues repúbliques soviètiques els ciutadans d'ètnia russa que s'hi varen quedar també poden ser víctimes de nombrosos «abusos». La russificació de tota la URSS no fou cap circumstància aleatòria, sinó una estratègia ben planejada. I, doncs, ara el Kremlin deixa que territoris de majoria russa siguen asimilitats dins de països com el Turkmenistan o el Kazakhstan mentres els règims respectius es mantinguen fidels a Moscou i, sobretot, hi proporcionen gas i d'altres recursos naturals que són, i mai millor dit, la benzina que nodreix el nou imperi rus.

És a dir, malauradament i com sempre, en tota aquesta crisi ossetes, abkhazs, georgians i, fins i tot, russos, no han estat cap altra cosa que un lamentable peó de torre que es pot sacrificar en cas de necessitat. Rússia va avisar que respondria l'«ofensa» occidental als germans eslaus de Sèrbia que va suposar la independència de Kosova. I en aquest sentit, cap bàndol no és innocent. Perquè, al remat, per molt complex que siga un conflicte, si ens atenem al principi d'autodeterminació -si som demòcrates i pensem que les persones estan per damunt de les elucubracions mentals, en definitiva- la resolució sempre és molt més senzilla. Però el nou ordre mundial globalitzat continua sacralitzant les línies als mapes, tot i que el segle XX ha vist nàixer més països que els que es va trobar. Així i tot, tanquem el cercle: què tenia al cap Saakashvili la nit del 7 d'agost?

Ricard Chulià és redactor de Pàgina 26

Altres articles d'aquest autor

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post