Romay comentava dissabte a TVE que si la família reial fóra present, Espanya no perdria. Dilluns a la SER un locutor destacava la presència infal·lible de la família reial a l'hora d'assegurar medalles per a Espanya («assegurar-nos medalles», va dir). Dimarts, Carmen Rigalt lloava emocionada a la darrera d'El Mundo el fanatisme pels esports de la reina Sofia: «L'hem vista assistint a les competicions i besant els esportistes [...] Va acostar la cara a Nadal i es va amarar de suor».

En definitiva, el que més m'impressiona d'estos dies d'olimpisme és el baveig patrioteril, acrític i fins i tot neci que desprenen els principals mitjans de comunicació. Puc entendre que els seguidors de la selecció espanyola de futbol hagen gaudit com bojos de l'esplèndida Eurocopa que van fer els de Luis Aragonés. Però comença a no cabre'm en el cap que del piragüista David Cal únicament se'n recorden de quatre en quatre anys (i només si té opció a medalla) i ja no parlem de l'associació generalitzada i quasi exclusiva dels èxits dels esportistes espanyols al suport de la família reial.

A quin sant eixa bajanada? Bavejar per bavejar? Desgraciadament, a la ciutat de València n'hem estat experts darrerament a l'hora d'associar el progrés a la monarquia borbònica i un darrere l'altre hem vist: el Centro Reina Sofía (1997), el Moll «Príncipe Felipe» (1999), el Centro de Investigación Príncipe Felipe (2002), el Museu de les Ciències «Príncipe Felipe» (2000), el Palau de les Arts «Reina Sofía» (2005), la Marina Reial «Juan Carlos I» (2006), i l'Alta Distinció de la Generalitat concedida a Joan Carles I (2007). Jo pensava que estos llocs i estes institucions els feien l'estat i els ciutadans amb el seu treball i el seu esforç diari, però pareix que això no cal ressaltar-ho...

Tot plegat, d'una manera o una altra, eixe aborregament constant i continu referit als esports olímpics em recorda al cas de Johan Muehlegg, aquell esquiador alemany que va ser nacionalitzat espanyol a dit i que prompte, amb els tres ors olímpics de 2002 a Salt Lake City, va ser encimbellat pels principals mitjans de comunicació a la figura d'heroi nacional sota el nom de «Juanito»: «Juanito Muehlegg, primer espanyol que guanya dos ors en uns Jocs» (El Mundo), «per primera vegada en uns Jocs Olímpics, un espanyol farà repetir la Marxa Reial» (ABC), "la màquina Juanito» (El País), «ha guanyat per a Espanya un títol mundial i una Copa del Món, li pese a qui li pese» (ABC), «Muehlegg ondeja la bandera espanyola» (El Mundo), «em sent com un torero» (ABC)...

I així fins que li van ser retirades totes les medalles per anar més dopat que Maradona a una festa organitzada per Ben Johnson. Llavors va deixar de ser "Juanito» per a convertir-se simplement en Muehlegg, tant en El Mundo, com en l'ABC o El País. El blog Aeolis en va parlar en el seu darrer post de forma ben punyent. Em quede amb algunes de les seues paraules que poden ser aplicades a l'altre cas ací citat: «Van voler fer un Déu i els va eixir un dimoni [...] Va succeir la revelació de la veritat, cosa que poques vegades ocorre però que en manifestar-se m'ompli de felicitat [...] Juanito va donar positiu per darbapoyetina [...] Sobre Johan, que no Juanito, Muehlegg va caure un teló d'acer que encara no ha estat alçat totalment [...] Els mitjans covards i asquerosos van mostrar amb este silenci la seua pobresa, la seua estultícia. Ah, que gran triomf el de la veritat!». 

Vicent Baydal és medievalista i manté aquesta bitàcola. Més articles d'aquest autor

El «Llibre dels fets» està escrit en ribagorçà

Cal valorar els nostres patricis: el cas de Francesc Xavier Borrull 

Guerra de la Independència o Guerra del Francés?

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post