Cal estar molt encegat per l'anomenada «retòrica revolucionària» per afirmar que Cuba és la democràcia més avançada del món, tal com va fer fa uns dies l'alcalde José Antonio Barroso de Puerto Real, a Andalusia, que pertany a IU. Ara bé, també cal no veure-s'hi gens, a causa, normalment, d'una administració excesiva de la dosi neocon, per qualificar el règim caribeny com una de les pitjors tiranies del món. Com sempre, les coses no són blanques ni negres, i en les diverses tonalitats de grisos es pot trobar més trellat. Tot açò ve a tomb per afirmar que Cuba no és Corea del Nord, un estat delirant que algun dia haurà de meréixer una bona investigació per esclarir-ne les increïbles incògnites de la seua permanència. A Cuba hi ha prou mecanismes de participació per poder valorar que el poble cubà, majoritàriament, si més no, fa costat als seus líders; al «compañero» Fidel, una altra vegada si més no. 

És dins d'aquest panorama -ni desitjat ni deixat de desitjar, sinó real- que hem d'emmarcar les anàlisis que es puguen desenvolupar arran de l'afirmació de Raúl Castro que el socialisme vol dir «justícia i igualtat de drets», però no «igualtat d'ingressos». Pot semblar que en ple 2008 aquesta frase no tinga res d'especial, però afegida a unes altres gotes que poc a poc cauen ens pot dur a veure a punt de vessar el got. No és cap secret d'estat que el germà de Fidel és una figura qualificada de «realista» pels analistes internacionals. No debades, aquesta ha estat, en les pròpies paraules de Castro, la definició del comunisme que Cuba ha de veure vindre: «realista». Fidel podrà continuar guardant les essències de l'ortodòxia a la seua columna de «reflexió» setmanal del diari oficial Granma, però els temps, amb uns quaranta anys de retard segons va predir en Dylan, estan canviant. 

I cap a on bufa el vent? Doncs cap a la «realitat». Al 1959, una vegada la revolució va prendre el poder, no estava gens clar cap a on bascularia el govern de Fidel en la política de bàndols. Pot semblar, gairebé 50 anys després, absolutament estrany i impensable, però fou la intolerància de Washington cap al nou règim el que precipità Castro cap a l'altra única alternativa possible: la Unió Soviètica. Així doncs, i ara arriba el moll de l'os: què vol dir al 2008 el «realisme»? Doncs els únics aliats viables que pot trobar, o que volen acollir, Cuba hui en dia: la Xina i el Vietnam. 

Tampoc no és cap secret que el germà de Fidel és un admirador del model xinés: capitalisme d'estat. Ara bé, es tracta d'un model exportable? La Xina ha basat el creixement en una abundància natural de recursos, tant materials com humans, i en un control amb autèntica mà de ferro de tota dissidència. A més a més, tot i la retòrica comunista estatal, les desigualtats que s'hi han creat són de les més espectaculars del món. A Cuba no hi ha cap dels tres factors en joc: només pot exportar sucre i la demografia no cal dir que no té res a veure amb la d'un país asiàtic. I el més important: els cubans tolerarien una «obertura» a la xinesa? Cal no focalitzar excessivament la mística del cognom «Castro», però ni Raúl per ser germà de qui és, ni qui hi haja de vindre en un futur no gaire llunyà per proclamar-s'hi seguidor, tindrà flors i violes garantides, més aviat al contrari.

És a dir, Cuba ha començat definitivament a recórrer el camí «xinés». I aquest camí és, en qüestió d'opinió pública, probablement el més pedregós i intrasitable que tinga a l'abast. Tanmateix, Raúl Castro s'hi pot trobar amb un aliat inesperat, però no gens menyspreable: el «capital». I ausades que la «realpolitik» té aquestes ironies magnífiques! No és cap sorpresa que allò que més valora el mercat, com a objecte abstracte i com a subjectes concrets, és la possibilitat d'inversió en territoris amb un control estricte. Com, per exemple, la Xina. Si Cuba obri la porta de la inversió, però manté tancada la de l'urna real, potser que fins i tot es guanye l'amistat de mr. Dollar, que llavors deixarà d'«ajuntar-se» amb mr. Little Havana, Miami.

Però, aleshores, Cuba s'obrirà al mateix temps una altra incògnita: la del propi «sentit d'existir». Podran pagar els diners xinesos el descontentament que s'hi crearà? De fet, aquesta pregunta no té una resposta possible sense associar-la a una altra de més global: serà la Xina una nova potència capaç de satel·litzar països, tal com ja comença a fer a l'Àfrica? Ara com ara, les respostes potser ni les tinga el vent. El que sí que és cert és que, amb més modèstia, Vietnam com més va més aconsegueix fer-se un lloc al mercat del turisme mundial. Potser siga l'únic punt on es puga agafar el paral·lelisme amb Cuba. Tanmateix, no només sembla insuficient, sinó que, a més, haurà d'enfrontar-se amb la màxima que diu que el creixement del mercat i l'obertura al «capital humà» fan imparable la caiguda d'un règim dictatorial. Tal com aquesta tesi afirma que va passar amb l'Espanya franquista. Ara bé, al món no manquen, precisament, exemples que invaliden aquest raonament, entre d'altres, com no, la Xina.

Però sobretot eixe raonament menysté la capacitat de participació del poble cubà en les decissions. I és ací on rau, al meu parer, la clau. Les circumstàncies especials -potser inexplicables, de fet- que han possibilitat l'existència durant tota la guerra freda i més d'un autèntic gra en el cul dels Estats Units -literalment i metafòrica- s'anul·larien, potser, amb el camí xinés. Qui sap si Pequín, tot i que el tòpic diu que els orientals són països esotèrics i demés, malmetrà totalment aquesta «màgia caribenya». Al capdavall, Mao, Fidel, el Che Guevara, han esdevingut icones pop, mites «cool». Però qui sap quin rostre tenia Deng Xiaoping?

Ricard Chulià és redactor de Pàgina 26.

Altres articles d'aquest autor:

Obama busca parella

Zimbabwe: la tragèdia d'Àfrica

L'Iraq i la centralitat política cinc anys després

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post