Diumenge, dia 20 de juliol. Ben enjorn, agafe un tren a la Pobla Llarga i comença el meu camí cap a la terra promesa. A Barcelona em trobe amb uns amics que em guarden lloc a la cua, a tocar del Nou Camp. Per la nit ens trobarem amb un altra colla d'amics, Bruce Springsteen i la Banda del Carrer E. Tot plegat serem al voltant de vuitanta mil amics units per un sentiment comú, la música del Cap, «the Boss ». 

«Hola un altre cop, Barcelona » (sic) són les seues primeres paraules no cantades, després de fer-nos gaudir d'uns quants temes potents. I sense pensar-s'ho, es dedica a recollir cartellets, normalment de cartró, però fins i tot lluminosos, en què els fans més propers a l'escenari expressen els seus desitjos. I els desitjos es fan realitat. Ell és un mag, nosaltres som xiquets i ens fa feliços, així de senzill. Aquest senyor té alguna cosa que arrossega, potser l'alegria i l'optimisme que transmet. Ens ho passem bé tots junts amb el nostre amic Bruce. Ell i la banda no són més que una colla d'amics en un escenari, i la sintonia que tenen entre ells es contagia a qui els escolta, que se sent com un més, que balla i gaudeix en lloc de tocar, però que balla i gaudeix amb implicació, capficat i concentrat en el tema.

Qui pense que aquest senyor no és més que una simple estrella del rock, s'equivoca. El seu compromís, i dels membres de la banda, és social i polític, les lletres de les seues cançons reclamen pels drets civils perduts als Estats Units en els darrers anys, per la situació dels immigrants i dels més desfavorits al seu país. Com exemple, el tòpic fals de la cançò «Born in the USA » com patriòtica, cau necessàriament en llegir la lletra d'aquesta cançò amb una mica de detall.  

Seguim el concert, de més de tres hores, amb totes les sorpreses que els cartellets ens proporcionen. No falten els clàssics cap al final, no falta tampoc el rock & roll. Ni tampoc l'emoció de les cançons emblemàtiques, que tant ens diuen al voltant de nosaltres mateixos, que ens han acompanyat pràcticament al llarg de tota la nostra existència. A més, s'afegeix l'emoció de l'amic perdut, Danny Federici, teclista de la banda que va morir fa tres mesos, la de gaudir del concert, històric, amb dos dels meus millors companys en aquest viatge de la vida, i s'afegeix l'emoció causada pel fet que potser siga la darrera vegada que ens veiem tots junts. Els solos del saxo de «Big Man » Clemons, el més veterà de la banda amb 66 anys, sonen a comiat, arriben a l'ànima. 

Diumenge, dia 20 de juliol. Ben enjorn, al tren, escoltant la música de Bruce Springsteen and the E Street Band, pense que no sé què hi haurà quan tot açò, aquesta època, nosaltres, aquest planeta, hagem passat, però sí que sé que les molècules que formen els nostres cossos buscaran medis materials on es puga propagar el so, per vibrar i produir les melodies de Badlands, Spirit in the Night, i moltes més. I poder ballar. N'estic convençut. Gràcies, Bruce.

Manel Perucho és membre de Xúquer Viu i de Valencians pel Canvi. Més articles d'aquest autor

Castella ampliada

Aigua

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post