Les dades en cru, no per haver estat molt repetides aquests dies, són menys esfereïdores. La desocupació a Zimbabwe arriba al 80% de la població. La inflació oficial -ja que tampoc no ens hem cansat d'esmentar que la real pot encara ser més alta i tot- passa el 150.000%. Dins d'aquest panorama, ja no sobta saber que anar a treballar ix més car que quedar-se a casa, ja que el que ha apujat d'un dia per l'altre el tiquet de l'autobús suma una quantitat major que la que podries cobrar a la faena. O veure imatges de zimbabwesos pagant menjar amb un bon feix de bitllets de deu milions de dòlars zimbabwesos. Un país on els seus habitants posseeixen «fortunes» milmilionàries però alhora pateixen de la pitjor misèria.

I quina és la reacció de Robert Mugabe? Llançar la culpa als governs occidentals, sobretot a l'antiga potència colonialista, la Gran Bretanya, de qui diu que finança el seu principal rival, Morgan Tsivangirai. En aquest sentit, la crisi econòmica seria a causa de les sancions econòmiques que Londres hauria aplicat contra el país africà. Tanmateix, les mesures només congelen els comptes corrents -milmilionaris «de debò», aquests sí- que posseeix Mugabe als bancs més selectes de l'hemisferi nord.

Potser aquesta siga la tragèdia més gran de Zimbabwe: veure en què ha degenerat qui fa quaranta anys representava l'esperança de tot un continent per l'alliberament i el benestar de la població. Tanmateix, les xifres tornen a ser demolidores: l'esperança de vida ha baixat dels 65 anys als 35 des que Mugabe va arribar al poder en 1980. Així mateix, qui era aleshores un colp d'aire fresc es trobava un dòlar zimbabwés paritari amb l'americà. L'antiga Rodhèsia, un règim racista administrat pel delirant Ian Smith, era la «joia de la corona» de la regió i només podia que anar endavant. A més a més, Mugabe disfrutava d'un halo mític: guerriller bregat en la lluita contra l'apartheid, que havia patit presó, i que alhora havia estat instruït en diverses universitats de prestigi. Talment un Mandela, per fi les elits autòctones es podien fer amb el govern per portar endavant el territori on havien nascut. El territori que, hi havíem de creure, s'estimaven.

Ara bé, la resta és història. I dibuixa clarament l'atzucac en què es troba el continent africà, per qui la guerra freda va ser un negoci molt més que ruïnós, convertit en el camp de proves d'un i altre bàndol. I que, a més a més, en caure el mur al 1990 es convertia en laboratori experimental del flamant nou liberalisme econòmic, que va imposar mesures d'«austeritat» i de privatitzacions a uns països que a penes havien aconseguit edificar uns Estats. No cal dir que el tracte, per a Zimbabwe, fou especialment sagnant. Si des de 1980 a 1990 les xifres de desenvolupament humà havien millorat, ara queien fins als extrems escandalosos que ara ens trobem.

I mentrestant Mugabe administrava el mas pairal amb el deliri propi de qui es creu poc menys que una divinitat. Amb actuacions tan aberrants com portar el país a participar en la segona guerra del Congo. I ací és on rau la tragèdia africana: quina esperança pot tindre un continent a qui fins i tot els seus fills menyspreen? Ryszard Kapuściński conta a «Eben» la història de la creació de Libèria, el primer Estat independent de l'Àfrica colonial, que es creava amb els esclaus que «sobraven» als Estats Units que havien derrotat la Conferació sudista. Els nous mandataris no coneixen cap altre esquema vital que el que havien vist i viscut sempre. Com és evident, no entenien d'«idealismes». Simplement, ara no es trobaven que eren «lliures», sinó que eren ells qui manaven i, per tant, els autòctons havien d'obeir. I punt i s'ha acabat.

Ricard Chulià és redactor de Pàgina 26.

Altres articles d'aquest autor:

L'Iraq i la centralitat política cinc anys després

Les dificultats del nou Estat kosovar 

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post