La companyia Teatre de l'Aire ha portat a escena la manera de sentir i de pensar de Sant Vicent Ferrer a partir dels seus sermons. «L'àngel de l'apocalipsi» s'estrena dimecres 2 d'abril a les 19:30 a la capella de la Sapiència de l'edifici històric de la Nau de la Universitat de València. L'obra ens mostra un Sant Vicent convençut de la proximitat de la catàstrofe final, una seguretat que li provenia de la meditació sobre l'apocalipsi. La companyia remarca la importància i la transcendència social, religiosa i política de la predicació de Sant Vicent, i ha assumit la posada en escena d'alguns dels seus sermons que són la síntesi dels continguts generals de la seua predicació, perfilats i potenciats teatralment pel treball d'adaptació i dramatúrgia textual que ha realitzat Amorós.

Al gener de 1350 va vindre al món el dominic Vicent Ferrer, una de les figures més rellevants del segle XIV i XV. Home controvertit i admirat en el seu temps; un dels predicadors més famosos de l'Europa medieval, posseïdor d'una enorme cultura religiosa, social i política; un dels hòmens més lúcids de la història eclesiàstica valenciana, d'Europa i encara de tota la cristiandat; un dels hòmens més influents de l'església de l'època, però sobretot un home capaç, amb la seua oratòria culta i al mateix temps popular, de mobilitzar multituds, hòmens i dones a la recerca del penediment i perdó dels seus pecats. Vicent Ferrer va iniciar una predicació distinta i va establir un nou estil. El seu llenguatge plàstic i espontani, amb un cert desenfade, podia agermanar tendresa i duresa, així com provocar plors i rialles, era capaç d'aterrir, de ficar la «por en el cos» a qui l'escoltava. L'accent profètic que adoptava era comminatori, sense concessions, i la tendència del to, apocalíptica.

Com explica Josep Lluís Sirera, dur a l'escena un tema i un personatge com Sant Vicent Ferrer, no és gens fàcil si es vol fugir del simplisme, de la visió grotesca, o tot simplement histriònica, amb la qual molt sovint són tractats els personatges d'altres èpoques, de mentalitats i sensibilitats ben diferents a les nostres. «Com fer-ho, doncs? Calia, en primer lloc, construir un text ideal que inclogués en els límits d'una representació, i amb el ritme i estructura d'un text dramàtic, nombrosos fragments extrets de les dotzenes de sermons vicentins, escrits d'acord amb els principis de la retòrica medieval. El text d'Antonio Amorós ho ha assolit, i el resultat és un discurs fluid que ens acosta al protagonista però que, alhora, es manté sempre en eixa distància necessària per a fugir tant del panegíric com de la paròdia», conclou Sirera.

Adreça electrònica(no la publicarem)

Nom

Titol

Comentari

Post